MILLORA CONTINUA

"Si fem el que sempre hem fet, obtindrem el mateix resultat de sempre. Si volem millorar, haurem de canviar algunes coses." Albert Einstein

dijous, 7 d’octubre de 2010

CAVALLS DEL VENT - EXPLORANT NOUS LIMITS

Haig de reconèixer que estic més que satisfet amb la meva participació a l'edició del 2010, ja que després de dues participacions als Carros de Foc ('08 i '09), i no haver pogut acabar cap d'elles com a Sky Runner (sempre per sobre les 24h, tot i que la raó principal van ser les "perdudes nocturnes"), acabar era l'objectiu principal (no hauria de ser massa complicat, ja que a diferència del Carros, el recorregut està més que senyalitzat).

Passat aquest escull, em vaig plantejar fer-la en 15h, així que vaig agafar la classificació del 2009, i em vaig quedar amb els temps de pas del que va fer aquest temps. Així doncs, ja tenia el meu full de ruta particular.
Els motius de les 15 hores eren 2 bàsicament:
- evitar passar la major part de la nit a la muntanya
- evitar els defalliments que m'havien agafat als Carros al voltant de les 15h

Per aquestes raons, no sé si era molt agoserat, ja que raons estrictament tècniques o d'entrenament no n'hi havia (no havia entrenat específicament muntanya), però la càrrega de tota la temporada havia de servir d'alguna cosa, i a més volia plantejar-me un objectiu ambiciós, i no de mínims.

El que em va liar amb aquest tema va ser un veterà en aquest tipus de curses (4 Carros, 2 Cavalls, 1 Ultra Trail Andorra,...), tot i que per les sensacions previes ja teniem clar que aniriem a diferent ritme.

A diferència dels Carros, aquí no és cap bogeria anar sol (mai hi vas, sempre téns companyia), i així téns la llibertat de fer el teu camí, trobar el teu ritme, explorar nous límits.

S'ha de dir que l'organització és mereix un 8 o 9 (a la meva època escolar, això era un excel.lent), per bé que es podrien millorar algunes coses.

I a les 10 en punt del matí es dóna la sortida, poc després que l'speaker llençés una frase cèl.lebre i ben acertada: "la carrera pondrá a cada uno en su sitio" (no entenc massa perquè parlava en castellà - em creia que al Berguedà, això ho tenien superat). L'objectiu era advertir a la gent que no sortís massa esverada, i crec que li vàrem fer cas, ja que no vaig veure cap "atropellament", i 600 aventurers amb ganes de menjar-se la muntanya son molts per sortir de la plaça del poble i creuar uns quants carrerons estrets de la vila de Bagà.



Així doncs, a mig camí del Rebost, ja ens vam separar. Jo pujava caminant, i trotant quan podia (trams plans), superant 100m de desnivell cada 10' (amb una precisió de rellotge suís), de manera que em vaig plantar al Niu de l'Aliga en 2h 43' (clavat pe fer les 15h). Amb la fresca que feia allà dalt, poc temps a l'avituallament, i avall que fa baixada.

Diria que pujant al Niu de l'Àliga ja es fa la selecció quasi definitiva, ja que des d'aleshores molts pocs moviments es van produir (al menys al meu entorn), i t'anaves allunyant i retrobant amb la mateixa gent.
Després d'escrutar els resultats, veig que només 5 participants que van passar més tard que jo pel Niu, vàrem acabar davant meu (a menys de 15').

La baixada no és el meu fort, i m'esperava que em passés molta gent, però està clar que el ritme no és el d'una cursa de 15-20km, on la gent baixa que vola, així que no va ser traumàtica en aquest sentit, però si per les cames. Em vaig començar a notar dolor a l'alçada de les espinilles. Era suportable, però sabia que em passaria factura tard o d'hora.

Sobretot els trams de més pendent de baixada, era on patia més, però en aquestes em vaig plantar a Serrat i Esposes. Aquí vaig repostar la "camel", vaig passar pel Sr. Roca, em va saludar i animar efusivament el Cristian, i a seguir fent camí.
En aquest punt havia completat un terç del trajecte en 4h 52'(seguia clavant els temps), havent cobert la part més dura (se suposa que aquest és el tram més dur, si no téns en compte que és l'inici, i per tant és quan estàs més fresc).

El camí fins a Cortals és força ràpid, i en una d'aquestes em foto la primera i última tarascada de la travessa. Aterrisso amb els braços estesos, i de la rebrincada se'm mouen totes les articulacions del tren superior(especialment ombros). M'aixeco tan ràpid com puc i segueixo fent camí. Per sort, no m'ha deixat seqüeles. Arribo a Cortals amb 10' d'avantatge sobre el temps de pas previst, així que em prenc l'avituallament amb tranquilitat (en aquest hi ha pà amb tomàquet, embutit, a més de la fruita, fruits secs,... de la resta - s'ha de dir, que son molt complerts, i els voluntaris excepcionals: amb una alegria i voluntat de posar-te les coses fàcils, que és molt d'agraïr).
En aquest punt ha finalitzat la seva carrera el Kilian (per problemes físics), però jo segueixo. Al iniciar la nova etapa, m'ajunto amb el Xavi, amb qui farem camí junts quasi fins al final.
El camí fins a Prat d'Aguiló és llarg, però en companyia és molt més amè, i a més ens enganxem a un trio que portàvem al davant, que permet agafar un bon ritme i ànims fins a Prats (meitat de travessa: km 44, en 7h 46'). Ja anem molt justos per fer 15h, però tot i així ens prenem el temps per fer un bon avituallament (en aquest hi ha pasta - sense salsa, però encara m'ha quedat un rajolinet d'oli; els que vindran darrera, sembla que ja no en tindran). I a més, per una mala previsió, he fet els últims 45' sense líquid a la camel (he consumit el doble que al principi).

Al connectar el mòbil, m'entra l'SMS del meu company, dient que s'ha retirat a Cortals (com el Kilian, vaja) per problemes musculars. Una llàstima, ja que aquest any estava molt millor que l'anterior.

Només queda un refugi per cubrir 2/3 , tot i que per arribar-hi haurem de creuar el Pas dels Gosolans. El pujem sense problemes, però la baixada es comença a fer dura. No serà fins que enllaçem la pista, que em trobo bé, i corro tan com puc (de fet, deixo el Xavi enrera - ja em tornarà a atrapar).
A Lluis Estasen, faig una paradeta ràpida, ja comença a fosquejar (19:50), i vull intentar arribar a Gresolet amb llum de dia (que ilús!). Tot i ser el tram més curt (3'3km) i de baixada, té molt mala folla (rellisca com una mala cosa, ja que està molt humit, i a més al anar enmig d'un bosc molt tupit, haig de fer ús del frontal de seguida).

Les dues últimes etapes seran decisives per aconseguir l'objectiu, ja que torno a estar en temps (10h 40'), per bé que molt just.
A la sortida de Gresolet, m'ajunto amb el Roger (nou company de travessa, amb qui ja no ens separem fins a l'arribada). La pujada al Coll de la Bauma va força bé, però el meu calvari comença al baixar cap a l'Hermita de St. Martí.
No és una baixada gens tècnica, però no puc córrer, tinc la cama esquerra clavada, així que la fem caminant. El Roger està amb problemes estomacals, així que un per l'altre ens donem suport.

Aconseguim arribar a l'Hermita, però evidentment les 15h ja son una utopia, perquè portem quasi 13h de travessa, i ens queda la pujada a St. Jordi (molt temuda per tothom): son 600m de desnivell, per tant li dic al Roger, que si aconseguim el ritme de 100m/10' a les 12 de la nit ens plantem a St. Jordi. Com que a les pujades
no noto gens de dolor, i tant que ho aconseguim,i poc abans de mitjanit ja estem allà.
Durant l'ascensió ens ha adelantat el Xavi, que va com una moto, i ens retrobem altre cop a l'últim refugi.

Portem 14h, i molt cansment, però l'alegría dels voluntaris (en alguns casos, fruit de begudes etíliques, i és que per la majoria de mortals és "Saturday night fever") ens dóna més forçes. Fins i tot ens diuen que en 1h 20' estem a Bagà. Segons el meu full de ruta, n'estariem 1h 35', però en baixada i tal com estic, feina tindré per no passar de les 16h.

Com no podia ser de cap altre manera, la baixada que no és gens tècnica (molta pista) és converteix en l'últim calvari. Per acabar-ho d'adovar, agafem carretera, i el Roger m'anima a intentar córrer, ja que sino, no arribem. Em diu que aixequi més les cames, que patiré menys, però no puc pas. Tot i així puc córrer els 2 km d'asfalt, i menys mal, que tornem a agafar camí de terra fins a Bagà, ja que l'asfalt m'està matant. De fet, qualsevol superficie fa mal. I menys mal que no m'han sortit llagues fins molt al final (només una al taló dret).

Haig d'agraïr als germans Rosset (www.traces.cat - a qui desitjo tota la sort en aquesta aventura empresarial que han començat) la recomanació de les bambes The North Face, que vaig estrenar la mateixa setmana (només vaig poder fer 25km de muntanya amb elles, i una mica d'asfalt, perquè al menys es coneguéssin amb els meus peus). La veritat és que no les tenia totes, però tampoc volia jugar-me-la amb les bambes de running que tenia.

Finalment vaig creuar la linea d'arribada amb 15h 48' (posició 110), just per darrera del Roger Valls i el Xavier Edo (2 dels "nous" companys de travessa).
El fet d'entrar a la 1:48 de la matinada va fer que fós força freda l'arribada, ja que ben poca gent hi havia a la plaça (4 familiars o amics d'alguns que debien estar al caure), i el fred es feia notar - sobretot si no portes 85km a les cames.

Sense cap dubte, amb un mínim d'entrenament de muntanya, i vull dir en alçada i ascensos signficatius, rebaixar aquesta marca considerablement és bufar i fer ampolles (sub 15).
Com tot a la vida, tot és millorable, per bé que els pessimistes creuen que tot és susceptible d'empitjorar. Quina sort tenim els optimistes! Per nosaltres no hi ha límits, només objectius per aconseguir.

És una llàstima que l'any vinent, si tot va bé, no hi pugui pendre part, però pel 2012, allà estarem de nou.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada