Allà va començar, o millor dit, culminar, la meva primera experiència en el món dels IM, i el pròxim 26 de Juny 2011 tornarem a ser-hi: a la linea de sortida.
Hi ha hagut varies raons per escollir-la per davant de Zurich:
- calendari de vacances familiars
- bon record de l'any passat, a tots els nivells
- circuit ciclista que s'adapta milor a les meves característiques
- presenciar la sisena lluita per la victòria del Marcel Zamora
- i qui sap si donar un ensurt al Lance
M'atreia molt tornar a competir amb el Nanu, però el "duel" haurà d'esperar.
El proper dilluns 3 de Gener comença el programa de 25 setmanes per arribar en la millor forma possible a Nice.
L'any passat el vaig fer a un 60%, si la feina, familia i lesions m'ho permeten, espero estar a un 75-80%, per tenir opcions reals de classificar-me per Kona.
No me n'amago, aquesta és la il.lusió i la motivació.
Això implica fregar les 10 hores, i per tant rebaixar en mitja hora la marca de l'any passat. És un món, però els camins estan per explorar-lo.
Les retallades ja les vaig analitzar, però hi ha una referència clara en carrera: per mantenir opcions reals fins la cursa a peu haig de completar la 2ª volta de la marató (1ª mitja) abans que el Marcel entri guanyador (8h 25'). Així em quedaría 1h 40' per fer els últims 20km (5'/km).
Si l'any passat em va passar al km 6 (el seu km 27), aquest any no hauriem de coincidir en cap moment.
En fi, que anirem veient com van els entrenaments.
dimecres, 29 de desembre del 2010
dimecres, 15 de desembre del 2010
VIURE LA VIDA vs PASSAR PER LA VIDA
Em permeto el luxe de fer aquesta reflexió, que a simple vista pot semblar banal, però en el fons crec que és la clau de la felicitat personal.
Avui en dia les llibreries i biblioteques estan plenes de manuals d'autoajuda, i la majoria coincideixen en l'objectiu final: cercar la felicitat. Haig de reconèixer que no en sóc pas lector d'aquest gènere, ja que sempre he pensat que per cercar la felicitat, només un mateix sap o hauria de saber què vol / necessita per ser feliç.
Contrari a aquest gènere, hi situo la bibliografia de l'Àlex Rovira (a qui vaig tenir el plaer de tenir com a professor, abans que tingués èxit com a escriptor, i aleshores ja vaig dir als meus companys que aquest profe era un crack - deia coses "diferents" a la resta del claustre). En el seu últim llibre "La bona crisi", el lector no pot fer més que reflexionar, si un el llegeix realment, i no només passa les pàgines.
Em quedo amb dues conclusions:
- no es tracta de tenir, sino ser
- qualsevol crisi és la millor oportunitat per reinventar-se un mateix
I pensava en mi mateix, i crec que això és el que he fet els últims temps.
Quan un entra en una rutina diaria que no el satisfà personal ni professionalment és que un passa per la vida, per la seva pròpia vida, però no n'és protagonista. I això és molt trist, i a vegades no volem trencar amb això, pel risc de perdre el que tenim. El problema és que ja hem perdut el que som, perquè no som res, o millor dit, no som el que realment volem ser.
En aquests moments puc afirmar que estic vivint la meva vida, ja que em sento plenament satisfet amb el que faig cada dia, quan obro els ulls al despertar-me, i encara més quan me'n vaig a dormir i repasso el que he fet durant el dia.
Tot i això ara estic pendent d'un projecte professional que em té molt il.lusionat, ja que es barrejarà feina i passió, al igual que el pròxim repte esportiu, que encara no he decidit, però està entre Niça i Zurich. Però per sobre de tot això, estic vivint la vida que vull.
Abans de final d'any estarà decidit on vaig, sobretot perquè si és Niça, l'entrenament haurà de començar la primera setmana de Gener, i si és Zurich, dues setmanes més tard.
Tot i això, repassant el plà d'entrenament de 25 setmanes, que comença molt light, i tenint en compte la pretemporada que porto, vaig clarament per endavant.
Les paraules del Sete Gibernau, el dia que anunciava la seva retirada: "no he soñado mi vida, he vivido mi sueño", son una altra manera d'explicar tot això.
Per cert, el fet que l'Àlex Rovira faci referència al Team Hoyt no és més que una casualitat, i no és pas el motiu pel que en faci referència jo.
Curiós que el llibre que estic llegint actualment ("El Silenci" de Gaspar Hernàndez) també en faci referència, i que alhora sigui un dels protagonistes de la campanya publicitaria de La Marató de TV3.
Avui en dia les llibreries i biblioteques estan plenes de manuals d'autoajuda, i la majoria coincideixen en l'objectiu final: cercar la felicitat. Haig de reconèixer que no en sóc pas lector d'aquest gènere, ja que sempre he pensat que per cercar la felicitat, només un mateix sap o hauria de saber què vol / necessita per ser feliç.
Contrari a aquest gènere, hi situo la bibliografia de l'Àlex Rovira (a qui vaig tenir el plaer de tenir com a professor, abans que tingués èxit com a escriptor, i aleshores ja vaig dir als meus companys que aquest profe era un crack - deia coses "diferents" a la resta del claustre). En el seu últim llibre "La bona crisi", el lector no pot fer més que reflexionar, si un el llegeix realment, i no només passa les pàgines.
Em quedo amb dues conclusions:
- no es tracta de tenir, sino ser
- qualsevol crisi és la millor oportunitat per reinventar-se un mateix
I pensava en mi mateix, i crec que això és el que he fet els últims temps.
Quan un entra en una rutina diaria que no el satisfà personal ni professionalment és que un passa per la vida, per la seva pròpia vida, però no n'és protagonista. I això és molt trist, i a vegades no volem trencar amb això, pel risc de perdre el que tenim. El problema és que ja hem perdut el que som, perquè no som res, o millor dit, no som el que realment volem ser.
En aquests moments puc afirmar que estic vivint la meva vida, ja que em sento plenament satisfet amb el que faig cada dia, quan obro els ulls al despertar-me, i encara més quan me'n vaig a dormir i repasso el que he fet durant el dia.
Tot i això ara estic pendent d'un projecte professional que em té molt il.lusionat, ja que es barrejarà feina i passió, al igual que el pròxim repte esportiu, que encara no he decidit, però està entre Niça i Zurich. Però per sobre de tot això, estic vivint la vida que vull.
Abans de final d'any estarà decidit on vaig, sobretot perquè si és Niça, l'entrenament haurà de començar la primera setmana de Gener, i si és Zurich, dues setmanes més tard.
Tot i això, repassant el plà d'entrenament de 25 setmanes, que comença molt light, i tenint en compte la pretemporada que porto, vaig clarament per endavant.
Les paraules del Sete Gibernau, el dia que anunciava la seva retirada: "no he soñado mi vida, he vivido mi sueño", son una altra manera d'explicar tot això.
Per cert, el fet que l'Àlex Rovira faci referència al Team Hoyt no és més que una casualitat, i no és pas el motiu pel que en faci referència jo.
Curiós que el llibre que estic llegint actualment ("El Silenci" de Gaspar Hernàndez) també en faci referència, i que alhora sigui un dels protagonistes de la campanya publicitaria de La Marató de TV3.
dimecres, 3 de novembre del 2010
MOLTES GRÀCIES COMPANYS!
Fa uns dies vaig rebre un correu electrònic d'un dels membres de la Junta de la secció de triatló del CN Terrassa, informant-me que havia estat elegit per rebre el "premi" al "mèrit esportiu" de la secció de l'any 2010, juntament amb la Comissió Organitzadora de la I Duatlo de Muntanya (i a la que li espera una llarga vida - vistos els èxits del primer any).
En el meu cas, les raons del reconeixement vénen pel fet d'haver realitzat 2 IM en una mateixa temporada, i és per això que m'agradaria "compartir" aquest reconeixement amb la resta de companys (19, que aviat està dit) que aquest any també han competit en la distància:
- Ironcat (2): Jordi Maiques i Jose M. Rio
- Lanzarote (6): Manel Casoni, Jordi Pardina, Sergi Mendoza, Àlex Pérez, Xavi Aznal i Cristina Bombardó
- Nice (11): Ismael Ayestarán, Xavi Aloy, Jordi Hurtado, Àlex Frías, Sergio Lozano, Dani Charles, Xavi Bigordà, Carlos Restoy, Jordi Fabra, Lluís Torres i Sergi Domeño
Després de la temporada tan intensa que hem finalitzat, penso que el mèrit no és participar en 2 IM en una mateixa temporada, sino realitzar l'entrenament per competir en un IM. I això ha estat similar pels 20 membres de la secció que ho hem fet (tots finishers! - per tant algun mèrit hauria de tenir el responsable tècnic / entrenador de la secció: Jordi Elías). Sincerament, el fet d'encadenar 2 IM en poc menys de 2 mesos, no és pas més exigent que preparar-se per un (sobretot al nostre nivell 100% amateur).
En el email de referència, la Junta esperava que em fés la mateixa il.lusió que a ells. Segurament me'n fa més a mi, ja que no hi ha millor reconeixement que els dels propis companys (molts dels membres de la Junta també han esdevingut finishers aquest any).
Si el futur professional, i la salut m'acompanya, espero poder seguir compartint amb tots vosaltres moltes més experiències en la llarga distància.
Aprofito l'avinantesa per recalcar que, per sobre de tot això, el major reconeixement (segurament en la categoria de "social") seria per la mateixa secció i els prop de 80 membres que la formem, per l'excel.lent ambient que es respira, i que genera aquestes grans expedicions.
En el meu cas, les raons del reconeixement vénen pel fet d'haver realitzat 2 IM en una mateixa temporada, i és per això que m'agradaria "compartir" aquest reconeixement amb la resta de companys (19, que aviat està dit) que aquest any també han competit en la distància:
- Ironcat (2): Jordi Maiques i Jose M. Rio
- Lanzarote (6): Manel Casoni, Jordi Pardina, Sergi Mendoza, Àlex Pérez, Xavi Aznal i Cristina Bombardó
- Nice (11): Ismael Ayestarán, Xavi Aloy, Jordi Hurtado, Àlex Frías, Sergio Lozano, Dani Charles, Xavi Bigordà, Carlos Restoy, Jordi Fabra, Lluís Torres i Sergi Domeño
Després de la temporada tan intensa que hem finalitzat, penso que el mèrit no és participar en 2 IM en una mateixa temporada, sino realitzar l'entrenament per competir en un IM. I això ha estat similar pels 20 membres de la secció que ho hem fet (tots finishers! - per tant algun mèrit hauria de tenir el responsable tècnic / entrenador de la secció: Jordi Elías). Sincerament, el fet d'encadenar 2 IM en poc menys de 2 mesos, no és pas més exigent que preparar-se per un (sobretot al nostre nivell 100% amateur).
En el email de referència, la Junta esperava que em fés la mateixa il.lusió que a ells. Segurament me'n fa més a mi, ja que no hi ha millor reconeixement que els dels propis companys (molts dels membres de la Junta també han esdevingut finishers aquest any).
Si el futur professional, i la salut m'acompanya, espero poder seguir compartint amb tots vosaltres moltes més experiències en la llarga distància.
Aprofito l'avinantesa per recalcar que, per sobre de tot això, el major reconeixement (segurament en la categoria de "social") seria per la mateixa secció i els prop de 80 membres que la formem, per l'excel.lent ambient que es respira, i que genera aquestes grans expedicions.
dijous, 7 d’octubre del 2010
CAVALLS DEL VENT - EXPLORANT NOUS LIMITS
Haig de reconèixer que estic més que satisfet amb la meva participació a l'edició del 2010, ja que després de dues participacions als Carros de Foc ('08 i '09), i no haver pogut acabar cap d'elles com a Sky Runner (sempre per sobre les 24h, tot i que la raó principal van ser les "perdudes nocturnes"), acabar era l'objectiu principal (no hauria de ser massa complicat, ja que a diferència del Carros, el recorregut està més que senyalitzat).
Passat aquest escull, em vaig plantejar fer-la en 15h, així que vaig agafar la classificació del 2009, i em vaig quedar amb els temps de pas del que va fer aquest temps. Així doncs, ja tenia el meu full de ruta particular.
Els motius de les 15 hores eren 2 bàsicament:
- evitar passar la major part de la nit a la muntanya
- evitar els defalliments que m'havien agafat als Carros al voltant de les 15h
Per aquestes raons, no sé si era molt agoserat, ja que raons estrictament tècniques o d'entrenament no n'hi havia (no havia entrenat específicament muntanya), però la càrrega de tota la temporada havia de servir d'alguna cosa, i a més volia plantejar-me un objectiu ambiciós, i no de mínims.
El que em va liar amb aquest tema va ser un veterà en aquest tipus de curses (4 Carros, 2 Cavalls, 1 Ultra Trail Andorra,...), tot i que per les sensacions previes ja teniem clar que aniriem a diferent ritme.
A diferència dels Carros, aquí no és cap bogeria anar sol (mai hi vas, sempre téns companyia), i així téns la llibertat de fer el teu camí, trobar el teu ritme, explorar nous límits.
S'ha de dir que l'organització és mereix un 8 o 9 (a la meva època escolar, això era un excel.lent), per bé que es podrien millorar algunes coses.
I a les 10 en punt del matí es dóna la sortida, poc després que l'speaker llençés una frase cèl.lebre i ben acertada: "la carrera pondrá a cada uno en su sitio" (no entenc massa perquè parlava en castellà - em creia que al Berguedà, això ho tenien superat). L'objectiu era advertir a la gent que no sortís massa esverada, i crec que li vàrem fer cas, ja que no vaig veure cap "atropellament", i 600 aventurers amb ganes de menjar-se la muntanya son molts per sortir de la plaça del poble i creuar uns quants carrerons estrets de la vila de Bagà.
Així doncs, a mig camí del Rebost, ja ens vam separar. Jo pujava caminant, i trotant quan podia (trams plans), superant 100m de desnivell cada 10' (amb una precisió de rellotge suís), de manera que em vaig plantar al Niu de l'Aliga en 2h 43' (clavat pe fer les 15h). Amb la fresca que feia allà dalt, poc temps a l'avituallament, i avall que fa baixada.
Diria que pujant al Niu de l'Àliga ja es fa la selecció quasi definitiva, ja que des d'aleshores molts pocs moviments es van produir (al menys al meu entorn), i t'anaves allunyant i retrobant amb la mateixa gent.
Després d'escrutar els resultats, veig que només 5 participants que van passar més tard que jo pel Niu, vàrem acabar davant meu (a menys de 15').
La baixada no és el meu fort, i m'esperava que em passés molta gent, però està clar que el ritme no és el d'una cursa de 15-20km, on la gent baixa que vola, així que no va ser traumàtica en aquest sentit, però si per les cames. Em vaig començar a notar dolor a l'alçada de les espinilles. Era suportable, però sabia que em passaria factura tard o d'hora.
Sobretot els trams de més pendent de baixada, era on patia més, però en aquestes em vaig plantar a Serrat i Esposes. Aquí vaig repostar la "camel", vaig passar pel Sr. Roca, em va saludar i animar efusivament el Cristian, i a seguir fent camí.
En aquest punt havia completat un terç del trajecte en 4h 52'(seguia clavant els temps), havent cobert la part més dura (se suposa que aquest és el tram més dur, si no téns en compte que és l'inici, i per tant és quan estàs més fresc).
El camí fins a Cortals és força ràpid, i en una d'aquestes em foto la primera i última tarascada de la travessa. Aterrisso amb els braços estesos, i de la rebrincada se'm mouen totes les articulacions del tren superior(especialment ombros). M'aixeco tan ràpid com puc i segueixo fent camí. Per sort, no m'ha deixat seqüeles. Arribo a Cortals amb 10' d'avantatge sobre el temps de pas previst, així que em prenc l'avituallament amb tranquilitat (en aquest hi ha pà amb tomàquet, embutit, a més de la fruita, fruits secs,... de la resta - s'ha de dir, que son molt complerts, i els voluntaris excepcionals: amb una alegria i voluntat de posar-te les coses fàcils, que és molt d'agraïr).
En aquest punt ha finalitzat la seva carrera el Kilian (per problemes físics), però jo segueixo. Al iniciar la nova etapa, m'ajunto amb el Xavi, amb qui farem camí junts quasi fins al final.
El camí fins a Prat d'Aguiló és llarg, però en companyia és molt més amè, i a més ens enganxem a un trio que portàvem al davant, que permet agafar un bon ritme i ànims fins a Prats (meitat de travessa: km 44, en 7h 46'). Ja anem molt justos per fer 15h, però tot i així ens prenem el temps per fer un bon avituallament (en aquest hi ha pasta - sense salsa, però encara m'ha quedat un rajolinet d'oli; els que vindran darrera, sembla que ja no en tindran). I a més, per una mala previsió, he fet els últims 45' sense líquid a la camel (he consumit el doble que al principi).
Al connectar el mòbil, m'entra l'SMS del meu company, dient que s'ha retirat a Cortals (com el Kilian, vaja) per problemes musculars. Una llàstima, ja que aquest any estava molt millor que l'anterior.
Només queda un refugi per cubrir 2/3 , tot i que per arribar-hi haurem de creuar el Pas dels Gosolans. El pujem sense problemes, però la baixada es comença a fer dura. No serà fins que enllaçem la pista, que em trobo bé, i corro tan com puc (de fet, deixo el Xavi enrera - ja em tornarà a atrapar).
A Lluis Estasen, faig una paradeta ràpida, ja comença a fosquejar (19:50), i vull intentar arribar a Gresolet amb llum de dia (que ilús!). Tot i ser el tram més curt (3'3km) i de baixada, té molt mala folla (rellisca com una mala cosa, ja que està molt humit, i a més al anar enmig d'un bosc molt tupit, haig de fer ús del frontal de seguida).
Les dues últimes etapes seran decisives per aconseguir l'objectiu, ja que torno a estar en temps (10h 40'), per bé que molt just.
A la sortida de Gresolet, m'ajunto amb el Roger (nou company de travessa, amb qui ja no ens separem fins a l'arribada). La pujada al Coll de la Bauma va força bé, però el meu calvari comença al baixar cap a l'Hermita de St. Martí.
No és una baixada gens tècnica, però no puc córrer, tinc la cama esquerra clavada, així que la fem caminant. El Roger està amb problemes estomacals, així que un per l'altre ens donem suport.
Aconseguim arribar a l'Hermita, però evidentment les 15h ja son una utopia, perquè portem quasi 13h de travessa, i ens queda la pujada a St. Jordi (molt temuda per tothom): son 600m de desnivell, per tant li dic al Roger, que si aconseguim el ritme de 100m/10' a les 12 de la nit ens plantem a St. Jordi. Com que a les pujades
no noto gens de dolor, i tant que ho aconseguim,i poc abans de mitjanit ja estem allà.
Durant l'ascensió ens ha adelantat el Xavi, que va com una moto, i ens retrobem altre cop a l'últim refugi.
Portem 14h, i molt cansment, però l'alegría dels voluntaris (en alguns casos, fruit de begudes etíliques, i és que per la majoria de mortals és "Saturday night fever") ens dóna més forçes. Fins i tot ens diuen que en 1h 20' estem a Bagà. Segons el meu full de ruta, n'estariem 1h 35', però en baixada i tal com estic, feina tindré per no passar de les 16h.
Com no podia ser de cap altre manera, la baixada que no és gens tècnica (molta pista) és converteix en l'últim calvari. Per acabar-ho d'adovar, agafem carretera, i el Roger m'anima a intentar córrer, ja que sino, no arribem. Em diu que aixequi més les cames, que patiré menys, però no puc pas. Tot i així puc córrer els 2 km d'asfalt, i menys mal, que tornem a agafar camí de terra fins a Bagà, ja que l'asfalt m'està matant. De fet, qualsevol superficie fa mal. I menys mal que no m'han sortit llagues fins molt al final (només una al taló dret).
Haig d'agraïr als germans Rosset (www.traces.cat - a qui desitjo tota la sort en aquesta aventura empresarial que han començat) la recomanació de les bambes The North Face, que vaig estrenar la mateixa setmana (només vaig poder fer 25km de muntanya amb elles, i una mica d'asfalt, perquè al menys es coneguéssin amb els meus peus). La veritat és que no les tenia totes, però tampoc volia jugar-me-la amb les bambes de running que tenia.
Finalment vaig creuar la linea d'arribada amb 15h 48' (posició 110), just per darrera del Roger Valls i el Xavier Edo (2 dels "nous" companys de travessa).
El fet d'entrar a la 1:48 de la matinada va fer que fós força freda l'arribada, ja que ben poca gent hi havia a la plaça (4 familiars o amics d'alguns que debien estar al caure), i el fred es feia notar - sobretot si no portes 85km a les cames.
Sense cap dubte, amb un mínim d'entrenament de muntanya, i vull dir en alçada i ascensos signficatius, rebaixar aquesta marca considerablement és bufar i fer ampolles (sub 15).
Com tot a la vida, tot és millorable, per bé que els pessimistes creuen que tot és susceptible d'empitjorar. Quina sort tenim els optimistes! Per nosaltres no hi ha límits, només objectius per aconseguir.
És una llàstima que l'any vinent, si tot va bé, no hi pugui pendre part, però pel 2012, allà estarem de nou.
Passat aquest escull, em vaig plantejar fer-la en 15h, així que vaig agafar la classificació del 2009, i em vaig quedar amb els temps de pas del que va fer aquest temps. Així doncs, ja tenia el meu full de ruta particular.
Els motius de les 15 hores eren 2 bàsicament:
- evitar passar la major part de la nit a la muntanya
- evitar els defalliments que m'havien agafat als Carros al voltant de les 15h
Per aquestes raons, no sé si era molt agoserat, ja que raons estrictament tècniques o d'entrenament no n'hi havia (no havia entrenat específicament muntanya), però la càrrega de tota la temporada havia de servir d'alguna cosa, i a més volia plantejar-me un objectiu ambiciós, i no de mínims.
El que em va liar amb aquest tema va ser un veterà en aquest tipus de curses (4 Carros, 2 Cavalls, 1 Ultra Trail Andorra,...), tot i que per les sensacions previes ja teniem clar que aniriem a diferent ritme.
A diferència dels Carros, aquí no és cap bogeria anar sol (mai hi vas, sempre téns companyia), i així téns la llibertat de fer el teu camí, trobar el teu ritme, explorar nous límits.
S'ha de dir que l'organització és mereix un 8 o 9 (a la meva època escolar, això era un excel.lent), per bé que es podrien millorar algunes coses.
I a les 10 en punt del matí es dóna la sortida, poc després que l'speaker llençés una frase cèl.lebre i ben acertada: "la carrera pondrá a cada uno en su sitio" (no entenc massa perquè parlava en castellà - em creia que al Berguedà, això ho tenien superat). L'objectiu era advertir a la gent que no sortís massa esverada, i crec que li vàrem fer cas, ja que no vaig veure cap "atropellament", i 600 aventurers amb ganes de menjar-se la muntanya son molts per sortir de la plaça del poble i creuar uns quants carrerons estrets de la vila de Bagà.
Així doncs, a mig camí del Rebost, ja ens vam separar. Jo pujava caminant, i trotant quan podia (trams plans), superant 100m de desnivell cada 10' (amb una precisió de rellotge suís), de manera que em vaig plantar al Niu de l'Aliga en 2h 43' (clavat pe fer les 15h). Amb la fresca que feia allà dalt, poc temps a l'avituallament, i avall que fa baixada.
Diria que pujant al Niu de l'Àliga ja es fa la selecció quasi definitiva, ja que des d'aleshores molts pocs moviments es van produir (al menys al meu entorn), i t'anaves allunyant i retrobant amb la mateixa gent.
Després d'escrutar els resultats, veig que només 5 participants que van passar més tard que jo pel Niu, vàrem acabar davant meu (a menys de 15').
La baixada no és el meu fort, i m'esperava que em passés molta gent, però està clar que el ritme no és el d'una cursa de 15-20km, on la gent baixa que vola, així que no va ser traumàtica en aquest sentit, però si per les cames. Em vaig començar a notar dolor a l'alçada de les espinilles. Era suportable, però sabia que em passaria factura tard o d'hora.
Sobretot els trams de més pendent de baixada, era on patia més, però en aquestes em vaig plantar a Serrat i Esposes. Aquí vaig repostar la "camel", vaig passar pel Sr. Roca, em va saludar i animar efusivament el Cristian, i a seguir fent camí.
En aquest punt havia completat un terç del trajecte en 4h 52'(seguia clavant els temps), havent cobert la part més dura (se suposa que aquest és el tram més dur, si no téns en compte que és l'inici, i per tant és quan estàs més fresc).
El camí fins a Cortals és força ràpid, i en una d'aquestes em foto la primera i última tarascada de la travessa. Aterrisso amb els braços estesos, i de la rebrincada se'm mouen totes les articulacions del tren superior(especialment ombros). M'aixeco tan ràpid com puc i segueixo fent camí. Per sort, no m'ha deixat seqüeles. Arribo a Cortals amb 10' d'avantatge sobre el temps de pas previst, així que em prenc l'avituallament amb tranquilitat (en aquest hi ha pà amb tomàquet, embutit, a més de la fruita, fruits secs,... de la resta - s'ha de dir, que son molt complerts, i els voluntaris excepcionals: amb una alegria i voluntat de posar-te les coses fàcils, que és molt d'agraïr).
En aquest punt ha finalitzat la seva carrera el Kilian (per problemes físics), però jo segueixo. Al iniciar la nova etapa, m'ajunto amb el Xavi, amb qui farem camí junts quasi fins al final.
El camí fins a Prat d'Aguiló és llarg, però en companyia és molt més amè, i a més ens enganxem a un trio que portàvem al davant, que permet agafar un bon ritme i ànims fins a Prats (meitat de travessa: km 44, en 7h 46'). Ja anem molt justos per fer 15h, però tot i així ens prenem el temps per fer un bon avituallament (en aquest hi ha pasta - sense salsa, però encara m'ha quedat un rajolinet d'oli; els que vindran darrera, sembla que ja no en tindran). I a més, per una mala previsió, he fet els últims 45' sense líquid a la camel (he consumit el doble que al principi).
Al connectar el mòbil, m'entra l'SMS del meu company, dient que s'ha retirat a Cortals (com el Kilian, vaja) per problemes musculars. Una llàstima, ja que aquest any estava molt millor que l'anterior.
Només queda un refugi per cubrir 2/3 , tot i que per arribar-hi haurem de creuar el Pas dels Gosolans. El pujem sense problemes, però la baixada es comença a fer dura. No serà fins que enllaçem la pista, que em trobo bé, i corro tan com puc (de fet, deixo el Xavi enrera - ja em tornarà a atrapar).
A Lluis Estasen, faig una paradeta ràpida, ja comença a fosquejar (19:50), i vull intentar arribar a Gresolet amb llum de dia (que ilús!). Tot i ser el tram més curt (3'3km) i de baixada, té molt mala folla (rellisca com una mala cosa, ja que està molt humit, i a més al anar enmig d'un bosc molt tupit, haig de fer ús del frontal de seguida).
Les dues últimes etapes seran decisives per aconseguir l'objectiu, ja que torno a estar en temps (10h 40'), per bé que molt just.
A la sortida de Gresolet, m'ajunto amb el Roger (nou company de travessa, amb qui ja no ens separem fins a l'arribada). La pujada al Coll de la Bauma va força bé, però el meu calvari comença al baixar cap a l'Hermita de St. Martí.
No és una baixada gens tècnica, però no puc córrer, tinc la cama esquerra clavada, així que la fem caminant. El Roger està amb problemes estomacals, així que un per l'altre ens donem suport.
Aconseguim arribar a l'Hermita, però evidentment les 15h ja son una utopia, perquè portem quasi 13h de travessa, i ens queda la pujada a St. Jordi (molt temuda per tothom): son 600m de desnivell, per tant li dic al Roger, que si aconseguim el ritme de 100m/10' a les 12 de la nit ens plantem a St. Jordi. Com que a les pujades
no noto gens de dolor, i tant que ho aconseguim,i poc abans de mitjanit ja estem allà.
Durant l'ascensió ens ha adelantat el Xavi, que va com una moto, i ens retrobem altre cop a l'últim refugi.
Portem 14h, i molt cansment, però l'alegría dels voluntaris (en alguns casos, fruit de begudes etíliques, i és que per la majoria de mortals és "Saturday night fever") ens dóna més forçes. Fins i tot ens diuen que en 1h 20' estem a Bagà. Segons el meu full de ruta, n'estariem 1h 35', però en baixada i tal com estic, feina tindré per no passar de les 16h.
Com no podia ser de cap altre manera, la baixada que no és gens tècnica (molta pista) és converteix en l'últim calvari. Per acabar-ho d'adovar, agafem carretera, i el Roger m'anima a intentar córrer, ja que sino, no arribem. Em diu que aixequi més les cames, que patiré menys, però no puc pas. Tot i així puc córrer els 2 km d'asfalt, i menys mal, que tornem a agafar camí de terra fins a Bagà, ja que l'asfalt m'està matant. De fet, qualsevol superficie fa mal. I menys mal que no m'han sortit llagues fins molt al final (només una al taló dret).
Haig d'agraïr als germans Rosset (www.traces.cat - a qui desitjo tota la sort en aquesta aventura empresarial que han començat) la recomanació de les bambes The North Face, que vaig estrenar la mateixa setmana (només vaig poder fer 25km de muntanya amb elles, i una mica d'asfalt, perquè al menys es coneguéssin amb els meus peus). La veritat és que no les tenia totes, però tampoc volia jugar-me-la amb les bambes de running que tenia.
Finalment vaig creuar la linea d'arribada amb 15h 48' (posició 110), just per darrera del Roger Valls i el Xavier Edo (2 dels "nous" companys de travessa).
El fet d'entrar a la 1:48 de la matinada va fer que fós força freda l'arribada, ja que ben poca gent hi havia a la plaça (4 familiars o amics d'alguns que debien estar al caure), i el fred es feia notar - sobretot si no portes 85km a les cames.
Sense cap dubte, amb un mínim d'entrenament de muntanya, i vull dir en alçada i ascensos signficatius, rebaixar aquesta marca considerablement és bufar i fer ampolles (sub 15).
Com tot a la vida, tot és millorable, per bé que els pessimistes creuen que tot és susceptible d'empitjorar. Quina sort tenim els optimistes! Per nosaltres no hi ha límits, només objectius per aconseguir.
És una llàstima que l'any vinent, si tot va bé, no hi pugui pendre part, però pel 2012, allà estarem de nou.
divendres, 3 de setembre del 2010
A MITJA HORA DE HAWAI
Sincerament i per descomptat, és una possibilitat que ni havia considerat, ja que m'enfrontava al meu primer IM, i els objectius eren molt més humils, però alhora realistes:
- acabar, i sense patir seqüeles físiques
- fer un temps "digne", que era intentar baixar de les 12h, la qual cosa ja em semblava una gran fita
Passats els dies, un que té temps, ha mirat i remirat resultats, i finalment he aconseguit trobar els slots concedits a la meva categoria (M40) pels Campionats del Món de Hawai.
I quina ha estat la meva sorpresa al veure que l'últim slot va ser pel francès Arnaud Bouvier, amb un temps de 10h 04' 49", és a dir 32' 32" per davant meu.
Tot i que hi havia 8 places per la categoria, el fet que 3 hi renunciessin, l'11è classificat hi ha tingut dret. És a dir, 30 posicions per davant meu.
Com que somniar és gratuit, he arribat a la conclusió que Hawai no queda tan lluny (a mitja hora - mai havia estat tan aprop de les paradisíaques illes de l'oceà pacífic).
Així doncs tinc 2 opcions:
- rebaixar el meu temps 35'
- esperar 4 anys, i mantenir la forma actual, ja que a la categoria M45 sembla com si la gent tingui altres prioritats o ambicions, ja que de les 6 places atorgades a la categoria, l'últim que hi ha accedit ha estat el 16è (per tant 10 renúncies), amb un temps de 10h 37' 35" (de fet també el 5è va entrar darrera meu: 2")
La segona opció és massa llunyana, qui sap on serem d'aquí 4 anys?
I la primera té alguns obstacles abans de plantejar-me seriosament el tema:
- activitat professional
- tractament de l'hepatitis C: interferó, que tinc pendent de rebre, i em tindrà en "reserva" durant 1 any
Quan tingui clars aquests 2 temes, que serà a finals d'any, serà el moment de pendre la decissió.
Llavors el dubte serà un altre: pot aguantar el meu cos un entreno de 25 setmanes amb una mitja de 20-25h d'entrenament?
Arribat el moment ho parlaré amb un professional, però a la vista dels resultats de IM Nice '10, crec que amb aquest volum d'entrenament, i el coneixement que he adquirit del meu cos, seria factible fer un temps de 10h.
A "grosso modo", els objectius quantitatius serien reduir:
- 5' la natació, 1h (baixar 10" els 100 m., per nedar en 1' 35")
- 15' la bici: 5h 20' (forçar una mica més el ritme, i sobretot a les baixades)
- 13' la marató: 3h 30' (passar dels 5'17" a 5'/km)
- 3' en les dues transicions: 10'
Sense cap dubte, la clau estaria en la marató, per la qual cosa, hauria de ser capaç de córrer una marató en 3h. (la meva millor i única marca és de 3h 15' a Barcelona '09). Barcelona '11 serà el nou repte, per anar aïllant incògnites.
De moment, seguiré somniant, i disfrutant del que ens regala cada dia.
- acabar, i sense patir seqüeles físiques
- fer un temps "digne", que era intentar baixar de les 12h, la qual cosa ja em semblava una gran fita
Passats els dies, un que té temps, ha mirat i remirat resultats, i finalment he aconseguit trobar els slots concedits a la meva categoria (M40) pels Campionats del Món de Hawai.
I quina ha estat la meva sorpresa al veure que l'últim slot va ser pel francès Arnaud Bouvier, amb un temps de 10h 04' 49", és a dir 32' 32" per davant meu.
Tot i que hi havia 8 places per la categoria, el fet que 3 hi renunciessin, l'11è classificat hi ha tingut dret. És a dir, 30 posicions per davant meu.
Com que somniar és gratuit, he arribat a la conclusió que Hawai no queda tan lluny (a mitja hora - mai havia estat tan aprop de les paradisíaques illes de l'oceà pacífic).
Així doncs tinc 2 opcions:
- rebaixar el meu temps 35'
- esperar 4 anys, i mantenir la forma actual, ja que a la categoria M45 sembla com si la gent tingui altres prioritats o ambicions, ja que de les 6 places atorgades a la categoria, l'últim que hi ha accedit ha estat el 16è (per tant 10 renúncies), amb un temps de 10h 37' 35" (de fet també el 5è va entrar darrera meu: 2")
La segona opció és massa llunyana, qui sap on serem d'aquí 4 anys?
I la primera té alguns obstacles abans de plantejar-me seriosament el tema:
- activitat professional
- tractament de l'hepatitis C: interferó, que tinc pendent de rebre, i em tindrà en "reserva" durant 1 any
Quan tingui clars aquests 2 temes, que serà a finals d'any, serà el moment de pendre la decissió.
Llavors el dubte serà un altre: pot aguantar el meu cos un entreno de 25 setmanes amb una mitja de 20-25h d'entrenament?
Arribat el moment ho parlaré amb un professional, però a la vista dels resultats de IM Nice '10, crec que amb aquest volum d'entrenament, i el coneixement que he adquirit del meu cos, seria factible fer un temps de 10h.
A "grosso modo", els objectius quantitatius serien reduir:
- 5' la natació, 1h (baixar 10" els 100 m., per nedar en 1' 35")
- 15' la bici: 5h 20' (forçar una mica més el ritme, i sobretot a les baixades)
- 13' la marató: 3h 30' (passar dels 5'17" a 5'/km)
- 3' en les dues transicions: 10'
Sense cap dubte, la clau estaria en la marató, per la qual cosa, hauria de ser capaç de córrer una marató en 3h. (la meva millor i única marca és de 3h 15' a Barcelona '09). Barcelona '11 serà el nou repte, per anar aïllant incògnites.
De moment, seguiré somniant, i disfrutant del que ens regala cada dia.
diumenge, 22 d’agost del 2010
EMBRUNMAN - 15/8/10 - HA ARRIBAT L'HORA DE LA VERITAT
És cert que això és tan dur?
Patiré molt?
Me n'arrepentiré?
Em preguntaré què hi faig aquí?
Totes les preguntes tindran resposta.
Estic aquí per varies raons:
1ª per bocasses, i haver desafiat l'Hurtado
2ª perquè l'Olga em va pagar la inscripció (part del regal del 40º aniversari), quan jo estava dubtant de si anar-hi o no la nit del 15 de Juliol
3ª perquè era una excusa perfecta per passar unes vacances en familia als Alps
4ª perquè tinc un punt de massoquista, i vull patir el que no vaig patir a Nice
A 2/4 de 3 em desperto per primera vegada (tinc el despertador posat a les 3), intento dormir més, però no hi ha res a fer, a 3/4 m'aixeco (oi que "a qui matina Déu l'ajuda"?). He dormit quasi 5 hores, però em sento descansat. Esmorzo, em despedeixo de l'Olga i els nens, i cap a Embrun (hora i mitja de cotxe).
L'Olga em demana que porti el mòbil a sobre tota la cursa (excepte la natació, clar). Només li asseguro dir-li algo a la T2.
A 3/4 de 5 ja estic a boxes. No hi ha sorpreses, tot en el seu lloc.
Em sobra molt temps, així que preparo un SMS per enviar-li a l'Olga a la T2 ("Vaig bé. Començo la marató, i en 4h està fet o no", entre altres coses més personals).
L'organització ha repartit els dorsals per nacionalitats (excepte els PRO) així que estem tots els espanyols junts, i quina és la meva sorpresa al veure el Zamora a la cadira de darrera meu. Evidentment no és el Marcel, sino el Pau. No li dic res, ja que un li diu "tu eres el hermano, no?" i em sembla que no li senta gaire bé el comentari, per la seva resposta.
Només conec al Ricardo del Prat, que em diu que aquest és el 3º de la temporada, i n'hi queden 2 més (Madrid i Punta del Este). El seu objectiu és fer-ne 100, i ja en porta 20. Em diu que com que cada cop n'hi ha més, ho veu factible. En fi, cada persona un món, i com canta el Serrat "cada loco, con su tema".
Tot i que comenten que el temps serà bó (paraules del Pau - segur que té bona informació: ell anirà amb maillot i es posarà els manguitos a dalt de l'Izoard), prenc la decissió pendent: em posaré el top i el paravents des del principi (fa força fresca, i tot i que al km 2 començen a pujar i ens escalfarem aviat, no me la vull jugar).
M'enfundo el neoprè, i cap a la sortida. De camí, em menjo el primer plàtan del dia, per seguir el ritual.
Fa dies que vaig memoritzar el circuit, i ara no recordo quantes boies he de passar, tot i que només haig de seguir el grup.
Encara és negre nit, la sortida és estreta i el pas entre la primera boia i un pantalà, encara més. Em mentalitzo per rebre cops, i donar-ne si cal.
A les 6 menys 10 surten les dones, i a les 6 en punt, els homes (jo també). Ja estic dins l'aigua, i a nedar. Veig la llum de la barca que lidera la cursa, però està clar que no em servirà a la que comenci a virar boies.
Ara veig que a la primera boia li penja una llum. Algo és algo.
La sortida no ha estat traumàtica, i he aconseguit agafar ritme des del primer moment. Per mi la natació no deixa de ser un tràmit, tot i que cada cop la disfruto més. Sense adonar-me'n completo la primera volta, i inicio la segona. En aquesta aprofito per fer una primera micció. Em sembla que a la segona em passa gent, però l'última tornada faig un últim esforç (veig que si m'hi "poso", avanço més), per sortir de l'aigua ja. Vull pujar a la bici, vull pujar l'Izoard!
Surto de l'aigua, i a boxes és difícil pendre referències per saber com vaig (però sembla que han sortit forçes bicis), i de fet ni miro el rellotge.
Em trec el neoprè, em poso el paravents, mitjons, sabatilles, i entre tant, em menjo un donut que tinc preparat. El plàtan de rigor, me'l guardo per menjar-me'l a la bici, així com els 2 entrepans (cada queixalada que faré em recordarà a la Queralt, que em va ajudar a preparar-los la nit abans) per menjar abans de l'Izoard.
Em poso ulleres i casc, i no veig res, les ulleres estan ben antelades. Ha de passar una estona i córrer aire, fins que me les puc posar.
Sense temps per escalfar, comencem a pujar. Estic en un grupet de 7-8, entre els que hi ha un canari, amb qui parlo una estona. Se n'acabarà anant, tot i que és un dels que el van obligar a abandonar fa 2 anys per hipotèrmia a Briançon (després de la baixada de l'Izoard), i aquest any només vol acabar. Està fort el pàjaro!
Per el moment, m'alegro de portar el paravents, ja que fot una rasca de pebrots. A la mitja hora, porto 7'5km. Depriment, però és el que hi ha.
I quina és la meva sorpresa quan al km 10 aprox. m'atrapa el Zamora (ja us ho deia jo que el tenia acollonit). És el Pau, el saludo i li pregunto: "que vas de tranqui?", i em contesta: "de moment". Se'n va de seguida, i jo segueixo al meu rotllo, mirant dorsals (més o menys entre el 150 i el 200 som ESP), per establir conversa amb algun que altre compatriota.
Així arribo al primer descens i primer ensurt. La bici culeja de mala manera, i quasi vaig per terra. No la puc dominar. Sembla com si s'hagués mogut la roda posterior, però veig que està bé, i roda perfecte. Penso que a veure si el quadre s'ha escunyat, però vaig reduint velocitat, i per sota 40km/h, vaig bé. El problema és el vent, i la p... roda de perfil. Al llarg de la cursa, me n'adono que només en portem els 4 pardillos..., potser per això ahir molta gent es mirava la meva bici.
Al km 30, segon ensurt: un home amb una roda a les mans fent senyals de reduir velocitat (la meva ja no era per tremolar, però freno encara més). I a la següent corva, un participant estirat panxa a terra a la cuneta absolutament inmòbil. No em paro, ja que ja hi ha 3 motos de jutges i 4-5 persones més atenent-lo.
Això em fa recordar les paraules de l'Olga i la meva mare: "no corris, no et facis mal". I les tindré molt presents la resta del tram ciclista. Què son 10' o 20' més de bici? Per a mi, no res. És molt més important acabar i acabar bé, ja que a més tinc la familia perduda en un poblet a 90km de Embrun i sense cotxe.
Si em passa algo, llavors sí que la tindrem liada.
Així completo la volta inicial de tornada a Embrun (km 45), amb un terreny plà, que serà un dels pocs trams on trobo a faltar els acoples.
A la sortida d'Embrun hi ha una primera pujada, absolutament plena d'aficionats (segurament familiars i amics dels participants), al més pur estil "Tour de France". Només podem anar en fila india, ja que no et deixen adelantar, no hi ha espai físic. Però no cal adelantar, sino viure aquests moments únics.
De camí cap St. Clement, segueix aquest terreny, i allà comença la primera part de l'ascensió al Col d'Izoard. La carretera va seguint la Vall del Guil, i es puja molt còmode. És un tram on ja em fa nosa el paravents, ja que la calor és intensa i el temps assolellat, però no me'l trec, ja que no tinc on guardar-lo.
L'ascensió real no comença fins a 15km de la "sommet", on s'agafa la carretera que puja a dalt. A cada punt quilomètric, téns la informació de l'alçada i el desnivell % del següent quilòmetre. Està bé que t'avisin, per saber a què t'has d'atendre. Comença en 6-7-8% i acaba en 10-11%, en un ritme molt gradual, que va bé per acostumar el cos. Ben aviat poso tot el desarrollo que porto, però pujo amb una cadència bona, i així arribo a la Casse Desserte (on hi ha un homenatge al Coppi i al Bobet - aquest últim no tinc ni idea de qui és, però suposo deu ser una vella glòria francesa). I des d'aquí, una baixadeta, i 2 últims km fins dalt, que son els més durs, però per sort, el vent vé de cul i t'empeny els últims 500m cap el cim. Corono amb 4h16', que és el temps que tenia previst.
Fins aquí he menjat tot el que portava, i no m'he hidratat molt (poc més d'un litre), però el cos tampoc m'ho ha demanat i l'Isostar sembla que m'ha jugat una mala passada - em noto l'estòmac algo regirat. A partir d'aquí només m'hidrato amb aigua i Coke.
Els avituallaments estan força bé (fruits secs, fruita: les taronges, boníssimes,...), sobretot per completar els entrepans que porto, i estan ubicats en llocs que no has de reduir gaire la velocitat per agafar el que necessitis. En definitiva, que no et fan perdre temps.
Recullo els altres 2 entrepans, guants i buff, i avall. I aquí torno a tenir problemes amb el vent, i em veig obligat a fer una baixada bastant patètica, on m'adelanta Déu i sa mare. És per això que no la disfruto gens, però Briançon està a tocar, i el fred va desapareixent. Ja "només" falta tornar i pujar 3 "miniports".
El primer no està a tocar de Briançon, però quan arriba, pujo molt bé, i baixo. Els trams entre ports son plans, però amb el vent de cara, que els fa més durs que els mateixos ports.
Desgraciadament, molta gent es passa el "no drafting" pel forro, i em passen grupets que dóna gust (se't queda una cara de tonto, però prefereixo ser fidel als meus principis, i no caure en la temptació d'enganxar-me).
De fet, només en una ocasió vaig veure un advertiment a un parell, i el que no entenc és com un jutge pot passar un grupet que van clarament a roda, i no dir res.
En aquest moment, m'entra una pàjara mental, ja que els trams plans contra vent se'm fan durs, m'avança molta gent, i quan "arreglo" una mica la mitja, em ve una altra pujada, que te la fot enlaire altre cop. A més els genolls em començen a fer mal. El mateix dolor que vaig sentir a Nice, però al iniciar la marató. Aquí m'ha arribat molt abans. Ai que patirem!!
Arribo al segon i el més fort és la primera rampa d'uns 2km totalment rectes, que dèuen tenir un 13-14%, però està ple de seguidors a les dues bandes de la carretera, que et porten en volandes. Passats aquests km inicials, la resta és bufar i fer ampolles. Altre cop avall, i a St. Clement tornem a agafar la mateixa carretera que a l'anada fins Embrun. Ja sé de quin mal haig de morir.
Ja només falta l'últim port (el més temut pel fet d'estar al final, i la càrrega que porten les cames després de pedalar 7h.). Tot i que encara no estic mentalment bé, hi ha un tram que pujem a l'entrada d'Embrun i coincidim amb els maratonians que baixen (entre ells el Pau, a qui animo), i aquest és el punt d'inflexió pel meu cap, ja que m'entren unes ganes boges de córrer.
Aquest últim port me'l menjo, avanço a molta gent, i els 4km de pujada se'm fan curts (sobretot després del que havia llegit i escoltat).
La baixada, que deien molt perillosa, no era pas de les pitjors carreteres per les que he transitat, així que sense adonar-me'n entro a boxes. Al final no estat tan dolent el temps (7h48').
Només una observació, i no menor. Em surt un desnivell positiu acumulat de 3.800m., que ja havia llegit en algun blog. No entenc perquè l'organització enganya la gent amb els 5.000m., a no ser que sigui pel fet de promocionar l'IM com el més dur del món (està clar que l'Altriman ho és més). No em sembla ètic.
La veritat és que arribo força "descansat", ja que no he apretat en excés els trams que tenia el vent de cara, i mentalment estic eufòric.
Faig la transició (només em poso sabatilles i gorra, i em trec el paravents), em fan un minimassatge als bessons, i vaig a miccionar. Entre enviar l'SMS a l'Olga o agafar el mòbil, decideixo agafar-lo, ja que també necessito saber que estan bé (fa 12h que he sortit de casa, i no en sé res).
Començo a córrer, i abans del km 1 truco a l'Olga (li dic que estic bé, corrent, i que porto el telèfon a sobre). Em sorprenc quan passo el 3 primers km a 4'30". Vaig massa fort, però no en tinc la sensació, així que segueixo a bon ritme, tot i la forta pujada des del llac fins a Embrun. En aquestes atrapo el Xavi Arenes (L'Ametlla V.) i compartim una estona. Em diu que tiri que vaig més fort, però afluixo i vaig amb ell (em diu que en porta 9/9 d'IM, i aquest també l'acaba. Jo penso que també faré el meu 2/2). En aquestes atrapem un altre tio i ens diu: "españoles?!", i jo li contesto: "no, catalanes", i ell replica: "bueno, que yo soy basco", i li dic: "así vamos bién". Tots dos, diuen que tiri, que vaig massa fort. Els hi dic, que ja m'atraparan més endavant, i tiro. Vaig tirant, i ja m'acosto al final de la primera volta, on arribo força cansat, però mentalment, el fet de que me'n quedi una, i el temps que porto (1h51') ja em deixa entreveure el final, i tot i que sé que no mantindré el ritme a la segona mitja, vaig factible fer-la en 4h. Amb sort, estaré a prop de les 13h.
L'inici de la segona mitja ja és un mal presagi, i al km 25, haig de caminar (tinc els genolls destroçats i no tiro - estic mort). Ara sento el que és patir, i lluitar.
Aprofito per trucar l'Olga, i li dic que estic caminant, però que acabaré (calculo unes 2h, em queden 17km).
M'acabo totes les panses que portava, faig tota la pujada caminant, i quan passo pel carrer peatonal d'Embrun (últim tram de pujada - està ple de bars, i les terrasses plenes de gent animant, intento tornar a córrer, i veig que si - a ritme suau). Al següent avituallament (km 27 aprox), menjo de tot (fins i tot gominoles), i em poso a córrer en sèrio. Passo els següents km a 5'30" aprox, la qual cosa és molt positiva, sobretot després d'anar a 6'-7'/km abans de parar.
A 15km del final, torno a fer càlculs, i si aconseguís mantenir el ritme que porto, la faria en 4h. Em sembla impossible després de la crisi que he passat. Estic en un tram que em recorda molt un circuit que he entrenat molt per Girona (de 15km exactament - part del camí del carrilet: Girona - St. Feliu), i em dic a mi mateix: "si allà el faig en 1h05', com no l'haig de fer aquí en 1h25'!". Evidentment, la càrrega que porto, no és la que he portat mai quan l'he fet, però és igual. El cap em funciona, les cames em responen, i només adelanto gent. No em passa ningú. De fet, diria que ni durant la crisi que he tingut m'ha passat gaire gent, ja que el "forn no està per bolls".
Adelanto un Joseba, que animo, i em respon: "Aupa, aupa!!". Ja no em fa falta que m'aupi ningú. Vaig en volandes.
Passen els km i cada cop vaig més ràpid, fins el punt de passar km per sota dels 5'. En aquests moments, veig que és una gran sort dir-se Àlex i córrer a França, ja que l'"Allez Allez!!" el pots interpretar com "Allez Alex!!". Tot i així, un dels punts forts de l'organització és haver repartit llistes dels inscrits, i és curiós veure com hi ha molta gent que et busca a la llista per animar-te personalment. No sabeu com s'agraeix. Jo els corresponc aixecant el dit polze o xocant la mà amb els nens (sembla mentida com aquest petit gest, els fa sentir feliços). Segur que no tant com jo.
En el meu cas, que estic sol, fa que et sentis acompanyat.
S'acosten els km finals, i segons els meus càlculs, si mantinc el ritme, potser baixo de les 13h (sé que si ho aconsegueixo m'anirà molt just, i tampoc tinc una referència exacte, ja que només sé que he iniciat la marató a les 15h03', però al rellotge només tinc el parcial de la marató.
Aconseguir baixar de 13h em fa volar, i de fet "volo" (els 2 últims parcials els faig en 33', 6' menys que a la primera volta), em salto els 2 últims avituallaments, i encaro l'arribada sabent que anirà molt just.
A més, a efectes de la foto final, el crono només està a la banda posterior de l'arc d'arribada, així que ni idea.
Només creuar, em dirigeixo al PC dels cronos, i veig: 12h58'59". Sencillament em quedo acollonit. Només és 1', però no és el mateix dir: 12h i..., que 13h i..., ja que la diferència és 1h.
Sento una felicitat enorme, que no puc compartir amb ningú ja que estic més sol que la una, però de seguida truco a l'Olga perquè no pateixi més.
Estic molt emocionat. La veritat és que mentre senti i experimenti les sensacions que he viscut en els meus primers IM, en seguiré fent. Estic enganxat!
Zurich '11 va prenent cos, tot i que encara no he formalitzat la inscripció.
Ja només em falta tornar a casa, on arribo a quarts de 10 del vespre, i allà m'esperen els meus, tots desperts, i encara que els petits ni saben què he fet, l'alegria que ténen en veurem, i el seu somriure és la millor recompensa.
També haig de reconèixer que m'ha fet especial il.lusió l'SMS que em va enviar el meu germà, que deia: "Felicitats, has fet un temps brutal. La marató en 4h està molt i molt bé". I jo em pregunto, en 3h56', què tal està?
Patiré molt?
Me n'arrepentiré?
Em preguntaré què hi faig aquí?
Totes les preguntes tindran resposta.
Estic aquí per varies raons:
1ª per bocasses, i haver desafiat l'Hurtado
2ª perquè l'Olga em va pagar la inscripció (part del regal del 40º aniversari), quan jo estava dubtant de si anar-hi o no la nit del 15 de Juliol
3ª perquè era una excusa perfecta per passar unes vacances en familia als Alps
4ª perquè tinc un punt de massoquista, i vull patir el que no vaig patir a Nice
A 2/4 de 3 em desperto per primera vegada (tinc el despertador posat a les 3), intento dormir més, però no hi ha res a fer, a 3/4 m'aixeco (oi que "a qui matina Déu l'ajuda"?). He dormit quasi 5 hores, però em sento descansat. Esmorzo, em despedeixo de l'Olga i els nens, i cap a Embrun (hora i mitja de cotxe).
L'Olga em demana que porti el mòbil a sobre tota la cursa (excepte la natació, clar). Només li asseguro dir-li algo a la T2.
A 3/4 de 5 ja estic a boxes. No hi ha sorpreses, tot en el seu lloc.
Em sobra molt temps, així que preparo un SMS per enviar-li a l'Olga a la T2 ("Vaig bé. Començo la marató, i en 4h està fet o no", entre altres coses més personals).
L'organització ha repartit els dorsals per nacionalitats (excepte els PRO) així que estem tots els espanyols junts, i quina és la meva sorpresa al veure el Zamora a la cadira de darrera meu. Evidentment no és el Marcel, sino el Pau. No li dic res, ja que un li diu "tu eres el hermano, no?" i em sembla que no li senta gaire bé el comentari, per la seva resposta.
Només conec al Ricardo del Prat, que em diu que aquest és el 3º de la temporada, i n'hi queden 2 més (Madrid i Punta del Este). El seu objectiu és fer-ne 100, i ja en porta 20. Em diu que com que cada cop n'hi ha més, ho veu factible. En fi, cada persona un món, i com canta el Serrat "cada loco, con su tema".
Tot i que comenten que el temps serà bó (paraules del Pau - segur que té bona informació: ell anirà amb maillot i es posarà els manguitos a dalt de l'Izoard), prenc la decissió pendent: em posaré el top i el paravents des del principi (fa força fresca, i tot i que al km 2 començen a pujar i ens escalfarem aviat, no me la vull jugar).
M'enfundo el neoprè, i cap a la sortida. De camí, em menjo el primer plàtan del dia, per seguir el ritual.
Fa dies que vaig memoritzar el circuit, i ara no recordo quantes boies he de passar, tot i que només haig de seguir el grup.
Encara és negre nit, la sortida és estreta i el pas entre la primera boia i un pantalà, encara més. Em mentalitzo per rebre cops, i donar-ne si cal.
A les 6 menys 10 surten les dones, i a les 6 en punt, els homes (jo també). Ja estic dins l'aigua, i a nedar. Veig la llum de la barca que lidera la cursa, però està clar que no em servirà a la que comenci a virar boies.
Ara veig que a la primera boia li penja una llum. Algo és algo.
La sortida no ha estat traumàtica, i he aconseguit agafar ritme des del primer moment. Per mi la natació no deixa de ser un tràmit, tot i que cada cop la disfruto més. Sense adonar-me'n completo la primera volta, i inicio la segona. En aquesta aprofito per fer una primera micció. Em sembla que a la segona em passa gent, però l'última tornada faig un últim esforç (veig que si m'hi "poso", avanço més), per sortir de l'aigua ja. Vull pujar a la bici, vull pujar l'Izoard!
Surto de l'aigua, i a boxes és difícil pendre referències per saber com vaig (però sembla que han sortit forçes bicis), i de fet ni miro el rellotge.
Em trec el neoprè, em poso el paravents, mitjons, sabatilles, i entre tant, em menjo un donut que tinc preparat. El plàtan de rigor, me'l guardo per menjar-me'l a la bici, així com els 2 entrepans (cada queixalada que faré em recordarà a la Queralt, que em va ajudar a preparar-los la nit abans) per menjar abans de l'Izoard.
Em poso ulleres i casc, i no veig res, les ulleres estan ben antelades. Ha de passar una estona i córrer aire, fins que me les puc posar.
Sense temps per escalfar, comencem a pujar. Estic en un grupet de 7-8, entre els que hi ha un canari, amb qui parlo una estona. Se n'acabarà anant, tot i que és un dels que el van obligar a abandonar fa 2 anys per hipotèrmia a Briançon (després de la baixada de l'Izoard), i aquest any només vol acabar. Està fort el pàjaro!
Per el moment, m'alegro de portar el paravents, ja que fot una rasca de pebrots. A la mitja hora, porto 7'5km. Depriment, però és el que hi ha.
I quina és la meva sorpresa quan al km 10 aprox. m'atrapa el Zamora (ja us ho deia jo que el tenia acollonit). És el Pau, el saludo i li pregunto: "que vas de tranqui?", i em contesta: "de moment". Se'n va de seguida, i jo segueixo al meu rotllo, mirant dorsals (més o menys entre el 150 i el 200 som ESP), per establir conversa amb algun que altre compatriota.
Així arribo al primer descens i primer ensurt. La bici culeja de mala manera, i quasi vaig per terra. No la puc dominar. Sembla com si s'hagués mogut la roda posterior, però veig que està bé, i roda perfecte. Penso que a veure si el quadre s'ha escunyat, però vaig reduint velocitat, i per sota 40km/h, vaig bé. El problema és el vent, i la p... roda de perfil. Al llarg de la cursa, me n'adono que només en portem els 4 pardillos..., potser per això ahir molta gent es mirava la meva bici.
Al km 30, segon ensurt: un home amb una roda a les mans fent senyals de reduir velocitat (la meva ja no era per tremolar, però freno encara més). I a la següent corva, un participant estirat panxa a terra a la cuneta absolutament inmòbil. No em paro, ja que ja hi ha 3 motos de jutges i 4-5 persones més atenent-lo.
Això em fa recordar les paraules de l'Olga i la meva mare: "no corris, no et facis mal". I les tindré molt presents la resta del tram ciclista. Què son 10' o 20' més de bici? Per a mi, no res. És molt més important acabar i acabar bé, ja que a més tinc la familia perduda en un poblet a 90km de Embrun i sense cotxe.
Si em passa algo, llavors sí que la tindrem liada.
Així completo la volta inicial de tornada a Embrun (km 45), amb un terreny plà, que serà un dels pocs trams on trobo a faltar els acoples.
A la sortida d'Embrun hi ha una primera pujada, absolutament plena d'aficionats (segurament familiars i amics dels participants), al més pur estil "Tour de France". Només podem anar en fila india, ja que no et deixen adelantar, no hi ha espai físic. Però no cal adelantar, sino viure aquests moments únics.
De camí cap St. Clement, segueix aquest terreny, i allà comença la primera part de l'ascensió al Col d'Izoard. La carretera va seguint la Vall del Guil, i es puja molt còmode. És un tram on ja em fa nosa el paravents, ja que la calor és intensa i el temps assolellat, però no me'l trec, ja que no tinc on guardar-lo.
L'ascensió real no comença fins a 15km de la "sommet", on s'agafa la carretera que puja a dalt. A cada punt quilomètric, téns la informació de l'alçada i el desnivell % del següent quilòmetre. Està bé que t'avisin, per saber a què t'has d'atendre. Comença en 6-7-8% i acaba en 10-11%, en un ritme molt gradual, que va bé per acostumar el cos. Ben aviat poso tot el desarrollo que porto, però pujo amb una cadència bona, i així arribo a la Casse Desserte (on hi ha un homenatge al Coppi i al Bobet - aquest últim no tinc ni idea de qui és, però suposo deu ser una vella glòria francesa). I des d'aquí, una baixadeta, i 2 últims km fins dalt, que son els més durs, però per sort, el vent vé de cul i t'empeny els últims 500m cap el cim. Corono amb 4h16', que és el temps que tenia previst.
Fins aquí he menjat tot el que portava, i no m'he hidratat molt (poc més d'un litre), però el cos tampoc m'ho ha demanat i l'Isostar sembla que m'ha jugat una mala passada - em noto l'estòmac algo regirat. A partir d'aquí només m'hidrato amb aigua i Coke.
Els avituallaments estan força bé (fruits secs, fruita: les taronges, boníssimes,...), sobretot per completar els entrepans que porto, i estan ubicats en llocs que no has de reduir gaire la velocitat per agafar el que necessitis. En definitiva, que no et fan perdre temps.
Recullo els altres 2 entrepans, guants i buff, i avall. I aquí torno a tenir problemes amb el vent, i em veig obligat a fer una baixada bastant patètica, on m'adelanta Déu i sa mare. És per això que no la disfruto gens, però Briançon està a tocar, i el fred va desapareixent. Ja "només" falta tornar i pujar 3 "miniports".
El primer no està a tocar de Briançon, però quan arriba, pujo molt bé, i baixo. Els trams entre ports son plans, però amb el vent de cara, que els fa més durs que els mateixos ports.
Desgraciadament, molta gent es passa el "no drafting" pel forro, i em passen grupets que dóna gust (se't queda una cara de tonto, però prefereixo ser fidel als meus principis, i no caure en la temptació d'enganxar-me).
De fet, només en una ocasió vaig veure un advertiment a un parell, i el que no entenc és com un jutge pot passar un grupet que van clarament a roda, i no dir res.
En aquest moment, m'entra una pàjara mental, ja que els trams plans contra vent se'm fan durs, m'avança molta gent, i quan "arreglo" una mica la mitja, em ve una altra pujada, que te la fot enlaire altre cop. A més els genolls em començen a fer mal. El mateix dolor que vaig sentir a Nice, però al iniciar la marató. Aquí m'ha arribat molt abans. Ai que patirem!!
Arribo al segon i el més fort és la primera rampa d'uns 2km totalment rectes, que dèuen tenir un 13-14%, però està ple de seguidors a les dues bandes de la carretera, que et porten en volandes. Passats aquests km inicials, la resta és bufar i fer ampolles. Altre cop avall, i a St. Clement tornem a agafar la mateixa carretera que a l'anada fins Embrun. Ja sé de quin mal haig de morir.
Ja només falta l'últim port (el més temut pel fet d'estar al final, i la càrrega que porten les cames després de pedalar 7h.). Tot i que encara no estic mentalment bé, hi ha un tram que pujem a l'entrada d'Embrun i coincidim amb els maratonians que baixen (entre ells el Pau, a qui animo), i aquest és el punt d'inflexió pel meu cap, ja que m'entren unes ganes boges de córrer.
Aquest últim port me'l menjo, avanço a molta gent, i els 4km de pujada se'm fan curts (sobretot després del que havia llegit i escoltat).
La baixada, que deien molt perillosa, no era pas de les pitjors carreteres per les que he transitat, així que sense adonar-me'n entro a boxes. Al final no estat tan dolent el temps (7h48').
Només una observació, i no menor. Em surt un desnivell positiu acumulat de 3.800m., que ja havia llegit en algun blog. No entenc perquè l'organització enganya la gent amb els 5.000m., a no ser que sigui pel fet de promocionar l'IM com el més dur del món (està clar que l'Altriman ho és més). No em sembla ètic.
La veritat és que arribo força "descansat", ja que no he apretat en excés els trams que tenia el vent de cara, i mentalment estic eufòric.
Faig la transició (només em poso sabatilles i gorra, i em trec el paravents), em fan un minimassatge als bessons, i vaig a miccionar. Entre enviar l'SMS a l'Olga o agafar el mòbil, decideixo agafar-lo, ja que també necessito saber que estan bé (fa 12h que he sortit de casa, i no en sé res).
Començo a córrer, i abans del km 1 truco a l'Olga (li dic que estic bé, corrent, i que porto el telèfon a sobre). Em sorprenc quan passo el 3 primers km a 4'30". Vaig massa fort, però no en tinc la sensació, així que segueixo a bon ritme, tot i la forta pujada des del llac fins a Embrun. En aquestes atrapo el Xavi Arenes (L'Ametlla V.) i compartim una estona. Em diu que tiri que vaig més fort, però afluixo i vaig amb ell (em diu que en porta 9/9 d'IM, i aquest també l'acaba. Jo penso que també faré el meu 2/2). En aquestes atrapem un altre tio i ens diu: "españoles?!", i jo li contesto: "no, catalanes", i ell replica: "bueno, que yo soy basco", i li dic: "así vamos bién". Tots dos, diuen que tiri, que vaig massa fort. Els hi dic, que ja m'atraparan més endavant, i tiro. Vaig tirant, i ja m'acosto al final de la primera volta, on arribo força cansat, però mentalment, el fet de que me'n quedi una, i el temps que porto (1h51') ja em deixa entreveure el final, i tot i que sé que no mantindré el ritme a la segona mitja, vaig factible fer-la en 4h. Amb sort, estaré a prop de les 13h.
L'inici de la segona mitja ja és un mal presagi, i al km 25, haig de caminar (tinc els genolls destroçats i no tiro - estic mort). Ara sento el que és patir, i lluitar.
Aprofito per trucar l'Olga, i li dic que estic caminant, però que acabaré (calculo unes 2h, em queden 17km).
M'acabo totes les panses que portava, faig tota la pujada caminant, i quan passo pel carrer peatonal d'Embrun (últim tram de pujada - està ple de bars, i les terrasses plenes de gent animant, intento tornar a córrer, i veig que si - a ritme suau). Al següent avituallament (km 27 aprox), menjo de tot (fins i tot gominoles), i em poso a córrer en sèrio. Passo els següents km a 5'30" aprox, la qual cosa és molt positiva, sobretot després d'anar a 6'-7'/km abans de parar.
A 15km del final, torno a fer càlculs, i si aconseguís mantenir el ritme que porto, la faria en 4h. Em sembla impossible després de la crisi que he passat. Estic en un tram que em recorda molt un circuit que he entrenat molt per Girona (de 15km exactament - part del camí del carrilet: Girona - St. Feliu), i em dic a mi mateix: "si allà el faig en 1h05', com no l'haig de fer aquí en 1h25'!". Evidentment, la càrrega que porto, no és la que he portat mai quan l'he fet, però és igual. El cap em funciona, les cames em responen, i només adelanto gent. No em passa ningú. De fet, diria que ni durant la crisi que he tingut m'ha passat gaire gent, ja que el "forn no està per bolls".
Adelanto un Joseba, que animo, i em respon: "Aupa, aupa!!". Ja no em fa falta que m'aupi ningú. Vaig en volandes.
Passen els km i cada cop vaig més ràpid, fins el punt de passar km per sota dels 5'. En aquests moments, veig que és una gran sort dir-se Àlex i córrer a França, ja que l'"Allez Allez!!" el pots interpretar com "Allez Alex!!". Tot i així, un dels punts forts de l'organització és haver repartit llistes dels inscrits, i és curiós veure com hi ha molta gent que et busca a la llista per animar-te personalment. No sabeu com s'agraeix. Jo els corresponc aixecant el dit polze o xocant la mà amb els nens (sembla mentida com aquest petit gest, els fa sentir feliços). Segur que no tant com jo.
En el meu cas, que estic sol, fa que et sentis acompanyat.
S'acosten els km finals, i segons els meus càlculs, si mantinc el ritme, potser baixo de les 13h (sé que si ho aconsegueixo m'anirà molt just, i tampoc tinc una referència exacte, ja que només sé que he iniciat la marató a les 15h03', però al rellotge només tinc el parcial de la marató.
Aconseguir baixar de 13h em fa volar, i de fet "volo" (els 2 últims parcials els faig en 33', 6' menys que a la primera volta), em salto els 2 últims avituallaments, i encaro l'arribada sabent que anirà molt just.
A més, a efectes de la foto final, el crono només està a la banda posterior de l'arc d'arribada, així que ni idea.
Només creuar, em dirigeixo al PC dels cronos, i veig: 12h58'59". Sencillament em quedo acollonit. Només és 1', però no és el mateix dir: 12h i..., que 13h i..., ja que la diferència és 1h.
Sento una felicitat enorme, que no puc compartir amb ningú ja que estic més sol que la una, però de seguida truco a l'Olga perquè no pateixi més.
Estic molt emocionat. La veritat és que mentre senti i experimenti les sensacions que he viscut en els meus primers IM, en seguiré fent. Estic enganxat!
Zurich '11 va prenent cos, tot i que encara no he formalitzat la inscripció.
Ja només em falta tornar a casa, on arribo a quarts de 10 del vespre, i allà m'esperen els meus, tots desperts, i encara que els petits ni saben què he fet, l'alegria que ténen en veurem, i el seu somriure és la millor recompensa.
També haig de reconèixer que m'ha fet especial il.lusió l'SMS que em va enviar el meu germà, que deia: "Felicitats, has fet un temps brutal. La marató en 4h està molt i molt bé". I jo em pregunto, en 3h56', què tal està?
PREVIA EMBRUNMAN - 14/8/10
La previa d'aquest Ironman és nula, ja que el fet d'arribar a Embrun el mateix dissabte, i haver de fer la nit previa a la cursa a 90 km d'Embrun, m'obliga a recollir el dorsal abans de les 12 del migdia, dirigir-me cap el Plan D'Eau (ubicació dels boxes), i entrar la bici a l'apertura dels mateixos (prevista per 13:30, que acabaran sent les 14:00).
Així doncs, començo a muntar la bici, la vaig a provar 15km, sembla que tot està ok (no tinc ningú que em pugui dir que la tinc frenada, així que me n'haig d'assegurar bé).
Aquí parlo amb un asturià que també el farà, i està preparant-se els entrepans per demà (de mel i Nocilla), i em diu que aquests darrers dies ha fet tot el circuit ciclista, i que és molt dur (sobretot el port posterior a Briançon - quan el faci l'endemà, me n'adono, que les sensacions de cada un, son molt diferents, i allà on et diuen que patiràs, potser no pateixes, i ón no t'han avisat de res, és ón ho passes malament).
Li dic que porto un 39*27, i em diu que patiré. Certament hagués anat molt millor amb un 34 (quasi tots el porten, encara que amb un 25), però això és el que hi ha.
Però això no serà el principal problema que tindré. M'espera un enemic, per ara invisible.
Em dirigeixo als boxes, i deixo la bici fins demà al matí. Allà recullo la caixa que em permetran entrar l'endemà al matí amb tot el material.
Com la temperatura ambient és fresca, fins i tot deixo les rodes inflades a 7 bars, ja que el risc que rebentin és mínim. I si peten, ja la cambiarem demà al matí.
Només amb la incògnita de què em posaré per fer el tram ciclista, ens dirigim a la casa que hem llogat a L'Epine per passar una setmana i recuperar-me de l'Embruman (que diuen que és molt dur).
Així doncs, ni una visita al village, ni assisteixo al briefing (teòricament obligatori) previa a la cursa. Ja intentaré esbrinar algo demà al matí.
Després d'assentar-nos a la casa, preparo el material per demà, a més dels entrepans, i deixo per demà al matí la decissió de què posar-me al tram ciclista (top i/o maillot, per ón el paravents? - des de la sortida o a dalt de l'Izoard).
Les previsions metereològiques pronostiquen pluja per avui, i millor demà, però no serà fins entrada la tarda que no comença a ploure i ho farà forçes hores.
S'haurà retardat la depressió?, i la tindrem liada demà?
Només desitjo, que no plogui durant el tram ciclista, ja que la temperatura a dalt de l'Izoard és de 0º, i per tant el risc de glaçades (ja sigui a la carretera o un mateix) hi és. Fa 2 anys, amb un temps infernal, va haver d'abandonar gran part dels participants.
A 3/4 de 10 és l'última vegada que miro el rellotge abans de quedar-me adormit.
Fins demà!
Així doncs, començo a muntar la bici, la vaig a provar 15km, sembla que tot està ok (no tinc ningú que em pugui dir que la tinc frenada, així que me n'haig d'assegurar bé).
Aquí parlo amb un asturià que també el farà, i està preparant-se els entrepans per demà (de mel i Nocilla), i em diu que aquests darrers dies ha fet tot el circuit ciclista, i que és molt dur (sobretot el port posterior a Briançon - quan el faci l'endemà, me n'adono, que les sensacions de cada un, son molt diferents, i allà on et diuen que patiràs, potser no pateixes, i ón no t'han avisat de res, és ón ho passes malament).
Li dic que porto un 39*27, i em diu que patiré. Certament hagués anat molt millor amb un 34 (quasi tots el porten, encara que amb un 25), però això és el que hi ha.
Però això no serà el principal problema que tindré. M'espera un enemic, per ara invisible.
Em dirigeixo als boxes, i deixo la bici fins demà al matí. Allà recullo la caixa que em permetran entrar l'endemà al matí amb tot el material.
Com la temperatura ambient és fresca, fins i tot deixo les rodes inflades a 7 bars, ja que el risc que rebentin és mínim. I si peten, ja la cambiarem demà al matí.
Només amb la incògnita de què em posaré per fer el tram ciclista, ens dirigim a la casa que hem llogat a L'Epine per passar una setmana i recuperar-me de l'Embruman (que diuen que és molt dur).
Així doncs, ni una visita al village, ni assisteixo al briefing (teòricament obligatori) previa a la cursa. Ja intentaré esbrinar algo demà al matí.
Després d'assentar-nos a la casa, preparo el material per demà, a més dels entrepans, i deixo per demà al matí la decissió de què posar-me al tram ciclista (top i/o maillot, per ón el paravents? - des de la sortida o a dalt de l'Izoard).
Les previsions metereològiques pronostiquen pluja per avui, i millor demà, però no serà fins entrada la tarda que no comença a ploure i ho farà forçes hores.
S'haurà retardat la depressió?, i la tindrem liada demà?
Només desitjo, que no plogui durant el tram ciclista, ja que la temperatura a dalt de l'Izoard és de 0º, i per tant el risc de glaçades (ja sigui a la carretera o un mateix) hi és. Fa 2 anys, amb un temps infernal, va haver d'abandonar gran part dels participants.
A 3/4 de 10 és l'última vegada que miro el rellotge abans de quedar-me adormit.
Fins demà!
dilluns, 9 d’agost del 2010
EMBRUNMAN
A 6 DIES DE LA SORTIDA
Ja està la feina (volum d'entrenament) feta, i només queda el viatge als Alps Francesos, per començar a sentir i viure altre cop (per segona vegada, i esperem que no sigui l'última) l'experiència d'un Ironman (encara que no porti el copyright).
Embrunman no és més que la cirereta al pastís de Nice (aquell 27 de Juny 2010, que sempre tindré en la memòria).
No va ser fins després de Nice, que em vaig plantejar fer l'Embrunman. Els grans dubtes i incerteses previs a Nice s'han esvaït, però en sorgeixen de nous:
- serà suficient el volum acumulat previ a Nice? Els darrers 2 mesos, he fet molt poc volum
- serà suficient el 39*27 per pujar les rampes que m'esperen? He aconseguit informació detallada del Col D'Izoard, però de la resta, ni rastre.
- em castigaran en excés el 5.000 metres de desnivell positiu de cara a la marato?
- m'afectarà el fet de no tenir temps per aclimatar-me?
És igual, l'objectiu sempre és el mateix: sortir a disfrutar, i no fer patir l'Olga, cosa que serà difícil, ja que no sabrà res de mi fins que acabi (perquè espero acabar).
El fet de decidir-me a última hora, ens ha impedit trobar allotjament prop de la sortida, i al final hem prioritzat la setmana de vacances alpina a la mateixa competició.
Ja està la feina (volum d'entrenament) feta, i només queda el viatge als Alps Francesos, per començar a sentir i viure altre cop (per segona vegada, i esperem que no sigui l'última) l'experiència d'un Ironman (encara que no porti el copyright).
Embrunman no és més que la cirereta al pastís de Nice (aquell 27 de Juny 2010, que sempre tindré en la memòria).
No va ser fins després de Nice, que em vaig plantejar fer l'Embrunman. Els grans dubtes i incerteses previs a Nice s'han esvaït, però en sorgeixen de nous:
- serà suficient el volum acumulat previ a Nice? Els darrers 2 mesos, he fet molt poc volum
- serà suficient el 39*27 per pujar les rampes que m'esperen? He aconseguit informació detallada del Col D'Izoard, però de la resta, ni rastre.
- em castigaran en excés el 5.000 metres de desnivell positiu de cara a la marato?
- m'afectarà el fet de no tenir temps per aclimatar-me?
És igual, l'objectiu sempre és el mateix: sortir a disfrutar, i no fer patir l'Olga, cosa que serà difícil, ja que no sabrà res de mi fins que acabi (perquè espero acabar).
El fet de decidir-me a última hora, ens ha impedit trobar allotjament prop de la sortida, i al final hem prioritzat la setmana de vacances alpina a la mateixa competició.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)