EMBRUNMAN - 15/8/10 - HA ARRIBAT L'HORA DE LA VERITAT

És cert que això és tan dur?
Patiré molt?
Me n'arrepentiré?
Em preguntaré què hi faig aquí?
Totes les preguntes tindran resposta.

Estic aquí per varies raons:
1ª per bocasses, i haver desafiat l'Hurtado
2ª perquè l'Olga em va pagar la inscripció (part del regal del 40º aniversari), quan jo estava dubtant de si anar-hi o no la nit del 15 de Juliol
3ª perquè era una excusa perfecta per passar unes vacances en familia als Alps
4ª perquè tinc un punt de massoquista, i vull patir el que no vaig patir a Nice

A 2/4 de 3 em desperto per primera vegada (tinc el despertador posat a les 3), intento dormir més, però no hi ha res a fer, a 3/4 m'aixeco (oi que "a qui matina Déu l'ajuda"?). He dormit quasi 5 hores, però em sento descansat. Esmorzo, em despedeixo de l'Olga i els nens, i cap a Embrun (hora i mitja de cotxe).
L'Olga em demana que porti el mòbil a sobre tota la cursa (excepte la natació, clar). Només li asseguro dir-li algo a la T2.

A 3/4 de 5 ja estic a boxes. No hi ha sorpreses, tot en el seu lloc.
Em sobra molt temps, així que preparo un SMS per enviar-li a l'Olga a la T2 ("Vaig bé. Començo la marató, i en 4h està fet o no", entre altres coses més personals).

L'organització ha repartit els dorsals per nacionalitats (excepte els PRO) així que estem tots els espanyols junts, i quina és la meva sorpresa al veure el Zamora a la cadira de darrera meu. Evidentment no és el Marcel, sino el Pau. No li dic res, ja que un li diu "tu eres el hermano, no?" i em sembla que no li senta gaire bé el comentari, per la seva resposta.
Només conec al Ricardo del Prat, que em diu que aquest és el 3º de la temporada, i n'hi queden 2 més (Madrid i Punta del Este). El seu objectiu és fer-ne 100, i ja en porta 20. Em diu que com que cada cop n'hi ha més, ho veu factible. En fi, cada persona un món, i com canta el Serrat "cada loco, con su tema".

Tot i que comenten que el temps serà bó (paraules del Pau - segur que té bona informació: ell anirà amb maillot i es posarà els manguitos a dalt de l'Izoard), prenc la decissió pendent: em posaré el top i el paravents des del principi (fa força fresca, i tot i que al km 2 començen a pujar i ens escalfarem aviat, no me la vull jugar).

M'enfundo el neoprè, i cap a la sortida. De camí, em menjo el primer plàtan del dia, per seguir el ritual.
Fa dies que vaig memoritzar el circuit, i ara no recordo quantes boies he de passar, tot i que només haig de seguir el grup.
Encara és negre nit, la sortida és estreta i el pas entre la primera boia i un pantalà, encara més. Em mentalitzo per rebre cops, i donar-ne si cal.

A les 6 menys 10 surten les dones, i a les 6 en punt, els homes (jo també). Ja estic dins l'aigua, i a nedar. Veig la llum de la barca que lidera la cursa, però està clar que no em servirà a la que comenci a virar boies.
Ara veig que a la primera boia li penja una llum. Algo és algo.

La sortida no ha estat traumàtica, i he aconseguit agafar ritme des del primer moment. Per mi la natació no deixa de ser un tràmit, tot i que cada cop la disfruto més. Sense adonar-me'n completo la primera volta, i inicio la segona. En aquesta aprofito per fer una primera micció. Em sembla que a la segona em passa gent, però l'última tornada faig un últim esforç (veig que si m'hi "poso", avanço més), per sortir de l'aigua ja. Vull pujar a la bici, vull pujar l'Izoard!

Surto de l'aigua, i a boxes és difícil pendre referències per saber com vaig (però sembla que han sortit forçes bicis), i de fet ni miro el rellotge.

Em trec el neoprè, em poso el paravents, mitjons, sabatilles, i entre tant, em menjo un donut que tinc preparat. El plàtan de rigor, me'l guardo per menjar-me'l a la bici, així com els 2 entrepans (cada queixalada que faré em recordarà a la Queralt, que em va ajudar a preparar-los la nit abans) per menjar abans de l'Izoard.

Em poso ulleres i casc, i no veig res, les ulleres estan ben antelades. Ha de passar una estona i córrer aire, fins que me les puc posar.

Sense temps per escalfar, comencem a pujar. Estic en un grupet de 7-8, entre els que hi ha un canari, amb qui parlo una estona. Se n'acabarà anant, tot i que és un dels que el van obligar a abandonar fa 2 anys per hipotèrmia a Briançon (després de la baixada de l'Izoard), i aquest any només vol acabar. Està fort el pàjaro!

Per el moment, m'alegro de portar el paravents, ja que fot una rasca de pebrots. A la mitja hora, porto 7'5km. Depriment, però és el que hi ha.
I quina és la meva sorpresa quan al km 10 aprox. m'atrapa el Zamora (ja us ho deia jo que el tenia acollonit). És el Pau, el saludo i li pregunto: "que vas de tranqui?", i em contesta: "de moment". Se'n va de seguida, i jo segueixo al meu rotllo, mirant dorsals (més o menys entre el 150 i el 200 som ESP), per establir conversa amb algun que altre compatriota.

Així arribo al primer descens i primer ensurt. La bici culeja de mala manera, i quasi vaig per terra. No la puc dominar. Sembla com si s'hagués mogut la roda posterior, però veig que està bé, i roda perfecte. Penso que a veure si el quadre s'ha escunyat, però vaig reduint velocitat, i per sota 40km/h, vaig bé. El problema és el vent, i la p... roda de perfil. Al llarg de la cursa, me n'adono que només en portem els 4 pardillos..., potser per això ahir molta gent es mirava la meva bici.

Al km 30, segon ensurt: un home amb una roda a les mans fent senyals de reduir velocitat (la meva ja no era per tremolar, però freno encara més). I a la següent corva, un participant estirat panxa a terra a la cuneta absolutament inmòbil. No em paro, ja que ja hi ha 3 motos de jutges i 4-5 persones més atenent-lo.

Això em fa recordar les paraules de l'Olga i la meva mare: "no corris, no et facis mal". I les tindré molt presents la resta del tram ciclista. Què son 10' o 20' més de bici? Per a mi, no res. És molt més important acabar i acabar bé, ja que a més tinc la familia perduda en un poblet a 90km de Embrun i sense cotxe.
Si em passa algo, llavors sí que la tindrem liada.

Així completo la volta inicial de tornada a Embrun (km 45), amb un terreny plà, que serà un dels pocs trams on trobo a faltar els acoples.

A la sortida d'Embrun hi ha una primera pujada, absolutament plena d'aficionats (segurament familiars i amics dels participants), al més pur estil "Tour de France". Només podem anar en fila india, ja que no et deixen adelantar, no hi ha espai físic. Però no cal adelantar, sino viure aquests moments únics.

De camí cap St. Clement, segueix aquest terreny, i allà comença la primera part de l'ascensió al Col d'Izoard. La carretera va seguint la Vall del Guil, i es puja molt còmode. És un tram on ja em fa nosa el paravents, ja que la calor és intensa i el temps assolellat, però no me'l trec, ja que no tinc on guardar-lo.
L'ascensió real no comença fins a 15km de la "sommet", on s'agafa la carretera que puja a dalt. A cada punt quilomètric, téns la informació de l'alçada i el desnivell % del següent quilòmetre. Està bé que t'avisin, per saber a què t'has d'atendre. Comença en 6-7-8% i acaba en 10-11%, en un ritme molt gradual, que va bé per acostumar el cos. Ben aviat poso tot el desarrollo que porto, però pujo amb una cadència bona, i així arribo a la Casse Desserte (on hi ha un homenatge al Coppi i al Bobet - aquest últim no tinc ni idea de qui és, però suposo deu ser una vella glòria francesa). I des d'aquí, una baixadeta, i 2 últims km fins dalt, que son els més durs, però per sort, el vent vé de cul i t'empeny els últims 500m cap el cim. Corono amb 4h16', que és el temps que tenia previst.

Fins aquí he menjat tot el que portava, i no m'he hidratat molt (poc més d'un litre), però el cos tampoc m'ho ha demanat i l'Isostar sembla que m'ha jugat una mala passada - em noto l'estòmac algo regirat. A partir d'aquí només m'hidrato amb aigua i Coke.
Els avituallaments estan força bé (fruits secs, fruita: les taronges, boníssimes,...), sobretot per completar els entrepans que porto, i estan ubicats en llocs que no has de reduir gaire la velocitat per agafar el que necessitis. En definitiva, que no et fan perdre temps.

Recullo els altres 2 entrepans, guants i buff, i avall. I aquí torno a tenir problemes amb el vent, i em veig obligat a fer una baixada bastant patètica, on m'adelanta Déu i sa mare. És per això que no la disfruto gens, però Briançon està a tocar, i el fred va desapareixent. Ja "només" falta tornar i pujar 3 "miniports".

El primer no està a tocar de Briançon, però quan arriba, pujo molt bé, i baixo. Els trams entre ports son plans, però amb el vent de cara, que els fa més durs que els mateixos ports.
Desgraciadament, molta gent es passa el "no drafting" pel forro, i em passen grupets que dóna gust (se't queda una cara de tonto, però prefereixo ser fidel als meus principis, i no caure en la temptació d'enganxar-me).
De fet, només en una ocasió vaig veure un advertiment a un parell, i el que no entenc és com un jutge pot passar un grupet que van clarament a roda, i no dir res.

En aquest moment, m'entra una pàjara mental, ja que els trams plans contra vent se'm fan durs, m'avança molta gent, i quan "arreglo" una mica la mitja, em ve una altra pujada, que te la fot enlaire altre cop. A més els genolls em començen a fer mal. El mateix dolor que vaig sentir a Nice, però al iniciar la marató. Aquí m'ha arribat molt abans. Ai que patirem!!

Arribo al segon i el més fort és la primera rampa d'uns 2km totalment rectes, que dèuen tenir un 13-14%, però està ple de seguidors a les dues bandes de la carretera, que et porten en volandes. Passats aquests km inicials, la resta és bufar i fer ampolles. Altre cop avall, i a St. Clement tornem a agafar la mateixa carretera que a l'anada fins Embrun. Ja sé de quin mal haig de morir.

Ja només falta l'últim port (el més temut pel fet d'estar al final, i la càrrega que porten les cames després de pedalar 7h.). Tot i que encara no estic mentalment bé, hi ha un tram que pujem a l'entrada d'Embrun i coincidim amb els maratonians que baixen (entre ells el Pau, a qui animo), i aquest és el punt d'inflexió pel meu cap, ja que m'entren unes ganes boges de córrer.
Aquest últim port me'l menjo, avanço a molta gent, i els 4km de pujada se'm fan curts (sobretot després del que havia llegit i escoltat).
La baixada, que deien molt perillosa, no era pas de les pitjors carreteres per les que he transitat, així que sense adonar-me'n entro a boxes. Al final no estat tan dolent el temps (7h48').
Només una observació, i no menor. Em surt un desnivell positiu acumulat de 3.800m., que ja havia llegit en algun blog. No entenc perquè l'organització enganya la gent amb els 5.000m., a no ser que sigui pel fet de promocionar l'IM com el més dur del món (està clar que l'Altriman ho és més). No em sembla ètic.

La veritat és que arribo força "descansat", ja que no he apretat en excés els trams que tenia el vent de cara, i mentalment estic eufòric.

Faig la transició (només em poso sabatilles i gorra, i em trec el paravents), em fan un minimassatge als bessons, i vaig a miccionar. Entre enviar l'SMS a l'Olga o agafar el mòbil, decideixo agafar-lo, ja que també necessito saber que estan bé (fa 12h que he sortit de casa, i no en sé res).

Començo a córrer, i abans del km 1 truco a l'Olga (li dic que estic bé, corrent, i que porto el telèfon a sobre). Em sorprenc quan passo el 3 primers km a 4'30". Vaig massa fort, però no en tinc la sensació, així que segueixo a bon ritme, tot i la forta pujada des del llac fins a Embrun. En aquestes atrapo el Xavi Arenes (L'Ametlla V.) i compartim una estona. Em diu que tiri que vaig més fort, però afluixo i vaig amb ell (em diu que en porta 9/9 d'IM, i aquest també l'acaba. Jo penso que també faré el meu 2/2). En aquestes atrapem un altre tio i ens diu: "españoles?!", i jo li contesto: "no, catalanes", i ell replica: "bueno, que yo soy basco", i li dic: "así vamos bién". Tots dos, diuen que tiri, que vaig massa fort. Els hi dic, que ja m'atraparan més endavant, i tiro. Vaig tirant, i ja m'acosto al final de la primera volta, on arribo força cansat, però mentalment, el fet de que me'n quedi una, i el temps que porto (1h51') ja em deixa entreveure el final, i tot i que sé que no mantindré el ritme a la segona mitja, vaig factible fer-la en 4h. Amb sort, estaré a prop de les 13h.

L'inici de la segona mitja ja és un mal presagi, i al km 25, haig de caminar (tinc els genolls destroçats i no tiro - estic mort). Ara sento el que és patir, i lluitar.
Aprofito per trucar l'Olga, i li dic que estic caminant, però que acabaré (calculo unes 2h, em queden 17km).
M'acabo totes les panses que portava, faig tota la pujada caminant, i quan passo pel carrer peatonal d'Embrun (últim tram de pujada - està ple de bars, i les terrasses plenes de gent animant, intento tornar a córrer, i veig que si - a ritme suau). Al següent avituallament (km 27 aprox), menjo de tot (fins i tot gominoles), i em poso a córrer en sèrio. Passo els següents km a 5'30" aprox, la qual cosa és molt positiva, sobretot després d'anar a 6'-7'/km abans de parar.

A 15km del final, torno a fer càlculs, i si aconseguís mantenir el ritme que porto, la faria en 4h. Em sembla impossible després de la crisi que he passat. Estic en un tram que em recorda molt un circuit que he entrenat molt per Girona (de 15km exactament - part del camí del carrilet: Girona - St. Feliu), i em dic a mi mateix: "si allà el faig en 1h05', com no l'haig de fer aquí en 1h25'!". Evidentment, la càrrega que porto, no és la que he portat mai quan l'he fet, però és igual. El cap em funciona, les cames em responen, i només adelanto gent. No em passa ningú. De fet, diria que ni durant la crisi que he tingut m'ha passat gaire gent, ja que el "forn no està per bolls".

Adelanto un Joseba, que animo, i em respon: "Aupa, aupa!!". Ja no em fa falta que m'aupi ningú. Vaig en volandes.

Passen els km i cada cop vaig més ràpid, fins el punt de passar km per sota dels 5'. En aquests moments, veig que és una gran sort dir-se Àlex i córrer a França, ja que l'"Allez Allez!!" el pots interpretar com "Allez Alex!!". Tot i així, un dels punts forts de l'organització és haver repartit llistes dels inscrits, i és curiós veure com hi ha molta gent que et busca a la llista per animar-te personalment. No sabeu com s'agraeix. Jo els corresponc aixecant el dit polze o xocant la mà amb els nens (sembla mentida com aquest petit gest, els fa sentir feliços). Segur que no tant com jo.
En el meu cas, que estic sol, fa que et sentis acompanyat.

S'acosten els km finals, i segons els meus càlculs, si mantinc el ritme, potser baixo de les 13h (sé que si ho aconsegueixo m'anirà molt just, i tampoc tinc una referència exacte, ja que només sé que he iniciat la marató a les 15h03', però al rellotge només tinc el parcial de la marató.

Aconseguir baixar de 13h em fa volar, i de fet "volo" (els 2 últims parcials els faig en 33', 6' menys que a la primera volta), em salto els 2 últims avituallaments, i encaro l'arribada sabent que anirà molt just.
A més, a efectes de la foto final, el crono només està a la banda posterior de l'arc d'arribada, així que ni idea.
Només creuar, em dirigeixo al PC dels cronos, i veig: 12h58'59". Sencillament em quedo acollonit. Només és 1', però no és el mateix dir: 12h i..., que 13h i..., ja que la diferència és 1h.

Sento una felicitat enorme, que no puc compartir amb ningú ja que estic més sol que la una, però de seguida truco a l'Olga perquè no pateixi més.

Estic molt emocionat. La veritat és que mentre senti i experimenti les sensacions que he viscut en els meus primers IM, en seguiré fent. Estic enganxat!
Zurich '11 va prenent cos, tot i que encara no he formalitzat la inscripció.

Ja només em falta tornar a casa, on arribo a quarts de 10 del vespre, i allà m'esperen els meus, tots desperts, i encara que els petits ni saben què he fet, l'alegria que ténen en veurem, i el seu somriure és la millor recompensa.

També haig de reconèixer que m'ha fet especial il.lusió l'SMS que em va enviar el meu germà, que deia: "Felicitats, has fet un temps brutal. La marató en 4h està molt i molt bé". I jo em pregunto, en 3h56', què tal està?